Nit estelada

Som fets de solitud inexhaurible,

records closos dins capses de sabates, peripècies

per provar de no tenir més mal de cap.

Igual, com bombolles de sabó,

explosions intermitents dintre les nines,

cors fets caldo de tant voler estimar.

A la nit, escales de cargol em porten a tu

perquè hi ha versos que no em calen a les lleixes

i no és en les coses que sospito que existeixo.

Em cals tu i dues ales, ulls-diana on clavar-hi la vida,

deixar caure els segons en un xim-xim inaudible.

És això: ballar-ne més que no en toquen,

xopar-se més que no en raja

i veure’n més que no es mostren. És això,

però no saber-ho mai del cert.

Aguantar-nos vertiginosos entre aquestes dues cordes

que són la mort a banda i banda.

És això, amor meu: estendre les ales

quan la lassitud ja no s’aguanti, llepar-se les nafres

quan la pena arribi al punt que ofèn la llàstima.

Desafiar les lleis, amor meu: descendir de biaix,

de baix a dalt o com si anéssim a estavellar-nos.

No perdre la por sinó guarir-la,

preparar ungüents amb brots de sàlvia

i amarar-nos amb les tiges del fonoll.

És això que no sé dir-te i la intuïció.

Aquest castell de cartes que sempre estarà a punt

per a ensorrar-se. Però cal insistir,

enlairar-nos com els focs d’artifici,

giravoltar fins que els cossos se’ns petin,

fins notar un a un els espetecs de les vèrtebres.

I quan ja no hi hagi res i la pols se’ns encarcari

i algú ens guardi el record dins de capses de sabates,

encara, recollir la solitud que ens componia,

i dibuixar-los-hi nits d’hivern ben estelades.

Dolors Juarez

2 de setembre del 2013

poema

AIXÒ

Tornar al vocabulari per fer boca,

arrenglerar-nos lletra a lletra com dos cossos amb instint

i dar-nos pell contra la pell per fer abric.

Això:

començar-nos a parir a partir dels dits

per aferrar-nos amb les ungles i per no perdre la por

i per fer sang que vol dir vida.

Queixalar alguna cosa com la gana per tenir-ne,

arronsar-nos des de dintre de les nines

i aclocar-nos de parpelles per obrir-les.

Retrocedir per a trobar-nos sent aquí i sent els mateixos:

resseguint sempre el camí que és el camí i que ja hi duia

fer dos glops de vora mar i de bosc fondo i ser la rel i ser la terra,

ser la sal que banya el cos i l’oreig de prop el vespre

i ser el riu.

Això:

no saber l’exactitud que tant s’hi assembla,

resseguir el ventre nou que sempre arqueja

i fer els noms damunt la pell a cops de llengua.

Això:

tornar al vocabulari per fer boca,

començar-nos a parir a partir dels dits,

queixalar alguna cosa com la gana per tenir-ne,

retrocedir per a trobar-nos sent aquí i sent els mateixos

per seguir desconeixent-nos com ja veníem fent.

Dolors Juárez

28 d’Agost del 2013

   

Un poema

Cauen tardes com volves de neu. Hi ha massa tardes

i els matins s’abraonen al cervell.

No se sap quin indret ens pertoca i, ni tan sols,

si potser el cos. La pell bull.

A l’estiu hi ha molt de caldo i nosaltres  volem brases

perquè hi cremi alguna cosa.

L’esperit és massa blau i el paisatge és massa quiet

i ara ens cal la pluja i no aquests coi de llamps.

Hi ha massa llum al parterre i massa ombres dintre el cap.

El cor, quan batega, fa mal.

L’horitzó és ample i la ment, a voltes, massa estreta.

Hi ha coses importants que mai no encaixen.

Ens agrada massa l’ordre i ningú

ens ha ensenyat a viure el caos i a gaudir-ne.

A dia d’avui, ens fan por les papallones.

Volem cucs que estiguin quiets arran de terra;

per a xafar-los.

Dolors Juarez

                                                                        29/07/2013 

La terra on s’hi arrela i la que no.

Quin vent m'ha dut a la porta del bosc?

Maria-Mercè Marçal

Quin vent ens ha de dur,

jo que venia d’entre les pedres,

arraulida en espetecs de sorra solta

que em cruixia dins l’entranya

perquè era la terra que em naixia

i, llavors, era jo, un lloc on arrelar.

Però un lloc on arrelar i on no.

Em convertia, entre les teves mans,

en una cosa que es palpa i,

per entre el teu alè, en una cosa

que no es toca però es respira.

Jo, que venia de tants dubtes

que s’assecaven al sol com espigues

per després fer-ne garbes, que tu,

havies de cremar; mentre que jo

no ho sabia.

Perquè, de tu, no en sabia res més

que el bosc que duus a dins dels ulls,

i perquè no sabia, del vent,

que gira i que canvia i que arrossega

i que remou  la mar de fons,

i també, el pòsit que en els ulls

s’hi diposita.

I tu, que naixies del no-res,

com una cosa que ningú no sospita,

però amb arrel. Amb arrel que va a fondo

i vol el fondo.

Tu, que vols la terra on s’hi arrela

i la que no; que saps, del vent,

que gira i que canvia i que arrossega

i que estàs disposat a perdre el rastre.

Tu, que de la sorra solta

em fas castells dintre l’entranya

perquè vinguin nens a vora mar

i estimin les coses que sols serveixen

per l’encant.

Tu, que de mi no en vols res

que no sigui tot, i portes el foc

per arrasar els camps de dubtes.

Tu, que tens una por idèntica a la meva.

Tu, que enfront del vent igual com jo

estàs pensant: allà on ens porti.

Dolors Juárez

29 de maig del 2013

Casserres Poblepoema

Una altra calma [IX]

Hem arribat a pensar

i a resseguir el silenci infinit de la tarda quan calla

Hem arribat a gosar i a no gosar

i a transgredir les lleis del capvespre que ho volien tot fosc

Hem sigut allò que val la pena i la pena que faria el no ser-ho

l’espectacle de l’amor quan agafa efervescència

i la dansa acarnissada cos a cos

Hem vingut d’on ve tothom sense propòsits

i hem acceptat que cada nit vingués al tard i tingués lluna

[ho hem acceptat car no fa mal i feia bé i per bonic]

Hem estimat terres absents com un ambient o una duna

l’oceà fondo entaforat dintre les nines d’algun vell

Hem volgut, de la quietud, la inquietud d’entre les fulles

el bosc en calma revoltant-se contra el vent.

Dolors Juarez

22 de maig del 2013

Casserres Poblepoema

XIM-XIM

No estimo
res més, excepte l’ombra
viatgera d’un núvol.

 Salvador Espriu

XIM-XIM

 És quan es trenca el silenci que sento el silenci. I l’aigua ho fa molt de trencar-lo. Baixa esbocinant-lo per entre les canonades i tot provant de perforar la uralita. Fa tants dies que no para de ploure que venen ganes que sempre sigui nit per no haver de sortir de sota els llençols. Crec que seria bonic de morir-se tot sentint aquest xim-xim. Dies enrere bufava un vent que em feia venir por perquè empaitava les fulles de plàtan amb un xiulet que em semblava d’ultratomba. Almenys, trobo que la pluja ho sana tot i envernissa la llosarda fins que sembla nova. Llàstima que tant de núvol negui la seva pròpia ombra. Però és el mateix que ens passa a les persones quan fa molt que no plorem. Estem fets de matèria de núvol. Sobretot tu. I és per això que te n’estimo l’ombra. Aquesta cosa a mig camí de la matèria i l’esperit. Això que t’embolcalla el gest més enllà del propi gest. El rastre que hi deixes en les coses, tan sols, amb la intenció. I és per això i també perquè no et moris que jo m’esforço a pensar en tu. Sobretot, aquests dies de pluja que em fan la solitud massa ampla o bé m’encongeixen el cos. I és llavors que suplico a nosequí que em recordis com una dona alegra perquè, així, no em mori de tristor. Que recordis aquell mal que ens feia tant d’amor. Aquestes ximpleses que ja no provo d’entendre. El plaer que em produeix la pluja fins a ser-me del tot insuportable. Tot això. El misteri que li atorguem a les coses per no defallir de l’avorriment. Les paraules enfilant-se com una escala de cargol per escapar-nos de l’infern. La ment humana tant grotesca i sublim a la vegada. Aquest tresor de vida que se’ns esmuny per entre els dits. Això que tant cou. La sospita aquesta que avui penses en mi igual com si la pluja hagués estat capaç de trencar-te el teu silenci. Com si se t’hagués alliberat el pensament després d’esberlar-se’t el crani. Aquests canvis bruscos que patim. Les herències celestes o les herències psiquiàtriques. Això que costa de determinar. Les influències que no sabem si venen d’un trèvol de tres o quatre fulles, o bé, de les Il•luminacions d’Arthur Rimbaud. Això que sempre ens porta al cap d’aquest carrer. La certesa de ser viva perquè hi ets tu pensant amb mi. Onsevulla que siguis. Amb el pensament xopat de tanta pluja. Amb la calma que té un braç al prendre un te. Amb el moviment pausat de la quietud. Amb la petita enyorança que s’instal•la sempre a les puntes de les ungles. Amb la petita urgència que s’instal•la sempre a la punta de la llengua. I per això, tantes poques coses que hem de dir. El no-res, que ens ha servit tants cops d’excusa. El llenguatge que ens ho fa exercitar tot, sobretot l’instint. I els cossos envellits que hem mirat sempre d’ignorar, fins que la humitat se’ns ha instal•lat al moll de l’os i hi ha coses que semblen del tot improrrogables. Però no és la mort qui tindrà els teus ulls. Creurem en un amor a dins dels núvols, creurem en les ombres i en l’olor que fa l’ozó. Creurem, que al fer foc, encenem una esperança. I creurem, que sigui quina sigui la mar que ens banyi tindrem enfront el mateix horitzó.

Dolors Juarez

27 de Novembre del 2012

Aprofitant que la vida m'hi ha portat.

(Represa d'un vers de Joan Margarit)

Em quedo aquí, on la vida m’ha portat.

Entre els llibres que no tindré temps de llegir

i les teves mans que, no sé per què,

sempre m’acullen. Perduda en aquest indret

des d’on no espero cap gran cosa ni, tampoc,

no hi albiro alts turons. Aquí, on hi ha pebre

i gingebre i te verd, i troncs vells

per ser cremats. Aquí, on la geografia és senzilla

com els nostres cossos. I, on l’amor

és l’únic motiu per declarar-nos la guerra.

Aquí, on les ferides són netes i clares

i la sang brolla reclamant-nos més vida.

Em quedo, sense tot allò que hagués pogut ser.

Sense l’anhel d’horitzons amples i llunyans.

Aquí, on sé exactament quin lloc ocupa

cada cosa. Aquí, on es repeteixen petits moviments

que acaben per ser previsibles.

Em quedo amb tot allò que és irrenunciable:

pètals rojos en els testos de casa,

versos punxents que se’m clavin a l’ànima;

mans petitíssimes que, potser, hauran de venir;

i riures fàcils que em facin vessar el cor

sense haver de pregar gaire.

Dolors Juárez

11 de novembre del 2012

DILUVI

Una mà passant damunt d’una barana amarada per la pluja. Relliscant-hi. En amunt. Ella, amb un rostre com llunyà o molt antic, amb l’ahir gravat a dins i regalimant-li d’entre els dits. Tot allò que creia que creia caigut dintre d’un xàfec. D’un munt de coses, un no-res amb el gust d’aigua. D’humitat. Hores puntes aturades en campanars de pobles morts de tants anys sols –sense ramat, sense canalla-. Xiscles muts com una absència dins del cap. Les agulles mal clavades. La ferida endinsant-se en algun lloc que resta intacte; com la nit. Un oceà, i l’espera esperant-se. La humanitat, des qui sap quan, desesperant-se. Una remor venint de baix per dur els peus molls –males sabates-. Un xafarnat de coincidències fent xip-xap en els bassals. Les mans gelades per la certesa de no haver-hi retrocés. La barana que és llarguíssima. L’escala que s’enfila com un home que no es vol acabar mai. El cel trist fent-li la pena. Els ulls gastats de tants mals d’anys i tanta llàstima. El ventre buit d’haver-nos dut a tots a dins. Orelles llargues. Venes blaves resseguint-li per les cames i en endins. Pels canells i per les mans. Com si tots els rius desemboquessin en ella i nosaltres hi fluíssim i ens haguéssim de morir perquè el destí fos una vella. El xim-xim que ha amainat però no es detura. Poques treves atorgades en tants d’anys. L’esguard perdut en horitzons no gens precisos. Divagacions sobre el camí, sobre el camí, sobre el camí. La mateixa rel creixent-nos dins sense una punxa. L’heura de sang que amb virulència se’ns arrapa al mateix totxo. Tot allò que tendeix a perpetuar-se. Com la vida. Branques mortes en el volt. Soques ferides. Brots que comencen a despuntar com si cada dia comencés el dia o nasqués de nou el món. Miracles efímers ballant distrets enmig d’un toll. Repercussions banals i nens que no paren de néixer. L’esperança extingint-se dins del cor d’una velleta. El misteri mostrant-se translúcid en cada gota d’aigua capaç de contenir l’existència. Els segles dels segles –que algú diu-. La desconeixença total del per què de tanta pluja. I tantes poques treves en tants d’anys. I tants xiprers que sempre s’alcen.

Dolors Juárez

Octubre 2012

Arrapada a l'esperit

Deixa’m que m’aturi

perquè en pugui ser conscient

d’aquesta tristesa,

que fa que tinc

i, que tenia oblidada.

Deixa’m que m’esbranqui

com l’hivern

habitant en la gebrada.

Que em reconegui abatuda

i tremolosa dins d’un toll.

Deixa’m dintre els marges

estancada, trontollant.

No facis de mi

aquest lleu vaivé al que vols

acostumar-me.

Deixa’m que no en defugi.

Que em recorri tot el fred

per l’espinada. Que la pell

cogui pels talls. Que pugui

témer-li a la vida més

que no a la mort.

No em regalis distraccions.

Deixa’m nua amb la consciència.

Solament amb la consciència.

Arrapada a l’esperit.

Per més que dolgui.

Per més fred que aquí hi faci.

Dolors Juarez

9-10 d’octubre del 2012

DEFINICIÓ

Vincent Van Gogh

L’amor:

Girar com dos camps de gira-sols

-l’un al costat de l’altre-.

Dolors Juárez

7 d’agost del 2012

AFORISMES

Sents que podries caure i esberlar-te

i esbocinar-te i escampar-te per arreu.

Saps que la solitud no és un lloc

on poder-hi restar sempre. Reconeixes

que la consciència s’exhaureix. T’adones

que desconeixes la vida tant com la mort.

Sospites que estàs viu.

Sents que podries caure i esberlar-te

i esbocinar-te i escampar-te per arreu

-com les llavors-.

Dolors Juárez

4 d’agost del 2012

Jo començant per mi.

Jo fotuda dins la sopa.

Atapeïment de jo dintre dels porus.

Enfarfec de jo al paladar.

Jo amb jo parlant per mi.

Jo, atrapada en els miralls dels lavabos públics.

Jo, donant-me cops de caps contra el meu cap.

Jo, caminant per carrers on sempre hi circulo jo.

Jo, girant cantonades que em fan topar amb mi.

Espectre de mi dintre el meu cos.

Jo escapant-me i jo perseguint-me.

Jo perduda en el meu laberint.

Vertigen de mi caient al buit dintre el meu ventre.

Jo, intentant córrer una mica més ràpid que jo.

Jo deformada en el cul del meu got.

Jo, quan fa dies que no sé res de mi.

Jo, provant de com seguir-me el fil.

Jo amb jo quan no sóc jo.

Jo plastificada, amb noms i cognoms i una empremta.

Bombardeig de mi dintre del crani.

Jo amb jo dubtant de mi.

Jo, donant-me l’esquena.

Jo, amb tots els jos que no he estat jo.

Jo, regalimant-me per entremig de les cames.

Jo, vessant la llàgrima que em fa vessar el got.

Jo, sent el sac d’un cul-de-sac.

Jo, fora de mi.

Allà, jo.

Dolors Juarez

16 de gener del 2011

Per aferrar-nos-hi.

Hauríem d’haver après alguna cosa per,

ara, poder-la oblidar.

Per entendre que no vam entendre res.

Per adonar-nos que la nit és sempre nit.

Però calia obrir els ulls.

Esbatanar-los i fregar fort les parpelles.

Potser, el paper de vidre ens va faltar,

per llimar la perspectiva o afinar.

Per acostar-nos-hi.

Com si fóssim un linx o una marta.

Semblants.

També les urpes.

Afilant.

Per aferrar-nos-hi.

Dolors Juarez

24 d’octubre del 2011

Amor

"Petons" amb Montse Grifoll

Com una nit ficant-se’t cap endins.
Com l’horitzó que se’t rebrega al blanc de l’ull
i que t’eixampla la pupil•la. Hi sóc.
Com un reüll immens que et descobreix
amb la intenció i amb molta força. Viva.
Com unes ganes bellugant-te els dits dels peus.
Això. Els milions de llums petites que t’encenen.
En la passió, també, hi sóc. I de besllum,
en el voler saber-ne més de les persones.
Sóc. Quan se t’entafora encongit, el cor,
dins la tristesa que no has sabut mai de tan trista.
Hi sóc. Quan, per un impuls, a un cop de daus
t’hi jugues la vida i hi perds tota la pell.
Quan te li deixes pessigada dins de l’ànima. Hi sóc.
Com una esquerda en la raó que t’esberla l’enteresa.
Com uns bocins que fets de temps, vertiginosament,
s’uneixen. Com un calendari de l’any trenta-sis
que, empolsimat i esgrogueït, trobes un dia
al primer calaix de la tauleta. Com un mareig febril
que ho capgira tot i et fa perdre el món de vista.
Això. A les últimes pàgines del llibre. Hi sóc.
I des del començament.

Dolors Juarez
13-14 de setembre del 2011

No sé des de quan que no sé quan ni on.

No sé des de quan que no sé quan ni on.

Tampoc del com el per què de les coses

ni la forma.

De dintre els ulls ninetes russes, hi veig.

Mirades amb mirades infinites que em topen.

Si més no o de moment i encara que... hi ha l’amor.

La vida xica arraulint-se dintre un ventre.

L’estona morta que ha servit per matar el temps.

L’instant concret que en un instant tot ho canvia.

Això és l’únic que existeix, i els sentiments.

Tinc tanta por que la por em fa menys por.

Hi ha costums que continuen sorprenent-me.

Al obrir els ulls després de cloure’ls, recomano

no trencar amb la rutina.

Que hi ha la vida no sé on, com ni per què

d’aquesta forma. I jo, ja no em conformo

amb fer-ho bé, sinó amb fer-ho.

Dolors Juarez

5 de setembre del 2011

Més que res, només per això.

Més que res, sols per saber

si això de tu, et val la pena.

Si has pogut, de dir-te el dubte

a les palpentes, sens plorar...

Si l’has sentit, de l’estrebada,

la incertesa, cosa estranya,

de la puta realitat. O, si potser,

la cosa vera, al acostar-te

al raig de llum que ha fet la idea

– o l’ideal- . I, també,

per si l’has vist: un horitzó

rascant el límit, amb les ungles,

quan n’hi ha.

Més que res, per si has sabut

saber de tu i et val la pena

continuar. Per, si has trobat,

en primer lloc, alguna freda

estança buida, on començar-t’hi

a acostumar. Per si has provat

de fer el intent de deslligar-te

de les puntes de les mans

i moure un dit, de tant en tant,

abans no sigui negre nit

o abans no sigui massa tard.

Més que res, només per això:

per si has pensat alguna cosa

i de quina forma l’has pensat.

Per si has gosat de preguntar-te

què carai t’has preguntat. O,

per si has trobat, en aquest temps,

que ser feliç s’assembla molt

a anar passant per algun lloc

on és millor dir-te que sí,

bàsicament, per no dir no.

Només per això. Per això de tu.

I per saber, si això de mi,

encara et costa d’empassar, i

que si vols, si et ve de gust,

potser algun dia qualsevol

podríem fer un petit esforç

i anar a sopar...

Dolors Juarez

3 d’agost del 2011

Variacions –en expansió-

I

Estic decidint
alguns errors,
l’argument,
una allau
i l’estratègia.

II

El mite, gairebé,
és l’únic argument.

III

Evidentment, és urgent
donar degoteig de realitat
però de forma discontínua.

IV

Malgrat,
hi ha una expansió
entre el crit i la fe,
és molt apropiat
degustar l’esperit.

V

L’esperit, gairebé,
és l’únic argument
i la il•lusió, una allau.

VI

Hi ha alguns errors,
malgrat, els plans
i la fe.

VII

Entre l’esperit i el mite
hi ha una expansió.

VIII

L’argument,
l’estratègia
i la fe
són urgents.

IX

L’únic efecte
és l’argument.

X

Gairebé,
hi ha una expansió
entre l’argument
i la realitat.


Dolors Juarez 28 de Juny del 2011

és alguna cosa així com

Provar de no estimar-te

és alguna cosa així com

nedar a contracorrent

en un riu, sent jo

el cabal que baixa.

Dolors Juarez

5 de juny del 2011

UNA NUESA -et dic-

Una nuesa -et dic- .
Una nuesa amb cremallera metàl•lica.
Una nuesa amb cremallera metàl•lica que t’arribi als peus.
Una nuesa –et dic- .
Una nuesa amb vidres trencats clavats a la cara.
Una nuesa –et dic- .
Una nuesa amb la sang avortada.
Una nuesa amb la sang avortada regalimant-te entremig de les cames.
Una nuesa –et dic- .
Una nuesa posada a besllum que reveli les vertebres que se’t torcen dins l’ànima.
Una nuesa –et dic- .
Una nuesa de textura rugosa.
Una nuesa de textura rugosa amb la marca del ferro roent d’una planxa.
Una nuesa –et dic- .
Una nuesa amb molles de pa i amb els becs dels ocells picotejant-te l’estómac.
Una nuesa –et dic- .
Una nuesa amb alcohol de cremar.
Una nuesa amb alcohol de cremar i un llumí a les puntes dels dits –et dic- .
Una nuesa –et dic- .
Una nuesa de fusta podrida entaforada en els porus.
Una nuesa –et dic -.
Una nuesa de pela de poma.
Una nuesa –et dic- .
Una nuesa de paper esgrogueït.
Una nuesa de paper esgrogueït que m’expliqui una vida anodina -com totes- .
Una nuesa –et dic- .
Una nuesa de paper de vidre.
Una nuesa –et dic- .
Una nuesa de paper de fumar.
Una nuesa –et dic- .
Una nuesa de paper vegetal.
Una nuesa –et dic- .
Una nuesa de paper d’estrassa.
Una nuesa –et dic -.
Una nuesa que s’estripi fàcilment.
Una nuesa que s’estripi fàcilment com s’estripen totes les nueses.
Una nuesa –et dic- .
Una nuesa que a trossets petits m’ensenyi la nuesa feta miques.
La nuesa –et dic- .
La nuesa nua –et dic- .
La nuesa nua – et vull- .
La nuesa nua –et dono- .

Dolors Juarez
23 de maig del 2011

SOROLL

Quin vent m’ha dut a la porta del bosc?

Maria-Mercè Marçal

SOROLL

Escletxes com inferns damunt la roca, cossos que no hi ha manera que s’hi aguantin, aquí: un jazz etern que ningú escolta. La porta del bosc ho és: la nostra porta. T’has de fer clau per passar-hi -pel pany- : És l’enigma el què em dius que et dic, però és que hi ha secrets que no ho són: si cau una verge s’esbocina però hi ha un home que en té el motlle. Hi ha coses que hem de fer abans no ens morim -com per exemple viure- a més, no tot el què ens volen fer empassar és comestible -no trobes que et venen basques molt sovint? –no és d’estranyar que tinguem sempre mal de panxa. Perquè i si et ve tos estant a missa què has de fer? És que hi ha protocols per tot, aquí: no hi ha Déu que respiri, per això el tenen a la creu, el pobre; i hi ha una vèrbola en l’ambient que s’encomana, a l’escola ensenyen als nens a com han d’expressar-se, es veu que és un diagnòstic generacional i no sé sap si hi ha cura -ni diuen el parlar per no callar- i després la gent resa fluixet perquè té por d’anar al infern i jo que faig tot el soroll que puc perquè s’esberli. Ho sents? Escletxes com inferns damunt la roca i, jo, buscant la forma d’encabir-m’hi.

Dolors Juarez 30 d’abril del 2011