La terra on s’hi arrela i la que no.

Quin vent m'ha dut a la porta del bosc?

Maria-Mercè Marçal

Quin vent ens ha de dur,

jo que venia d’entre les pedres,

arraulida en espetecs de sorra solta

que em cruixia dins l’entranya

perquè era la terra que em naixia

i, llavors, era jo, un lloc on arrelar.

Però un lloc on arrelar i on no.

Em convertia, entre les teves mans,

en una cosa que es palpa i,

per entre el teu alè, en una cosa

que no es toca però es respira.

Jo, que venia de tants dubtes

que s’assecaven al sol com espigues

per després fer-ne garbes, que tu,

havies de cremar; mentre que jo

no ho sabia.

Perquè, de tu, no en sabia res més

que el bosc que duus a dins dels ulls,

i perquè no sabia, del vent,

que gira i que canvia i que arrossega

i que remou  la mar de fons,

i també, el pòsit que en els ulls

s’hi diposita.

I tu, que naixies del no-res,

com una cosa que ningú no sospita,

però amb arrel. Amb arrel que va a fondo

i vol el fondo.

Tu, que vols la terra on s’hi arrela

i la que no; que saps, del vent,

que gira i que canvia i que arrossega

i que estàs disposat a perdre el rastre.

Tu, que de la sorra solta

em fas castells dintre l’entranya

perquè vinguin nens a vora mar

i estimin les coses que sols serveixen

per l’encant.

Tu, que de mi no en vols res

que no sigui tot, i portes el foc

per arrasar els camps de dubtes.

Tu, que tens una por idèntica a la meva.

Tu, que enfront del vent igual com jo

estàs pensant: allà on ens porti.

Dolors Juárez

29 de maig del 2013

Casserres Poblepoema