[A]punts suspensius

[A]punts suspensius

dimecres, 29 de maig del 2013

La terra on s’hi arrela i la que no.


Quin vent m'ha dut a la porta del bosc?
Maria-Mercè Marçal

Quin vent ens ha de dur,
jo que venia d’entre les pedres,
arraulida en espetecs de sorra solta
que em cruixia dins l’entranya
perquè era la terra que em naixia
i, llavors, era jo, un lloc on arrelar.

Però un lloc on arrelar i on no.
Em convertia, entre les teves mans,
en una cosa que es palpa i,
per entre el teu alè, en una cosa
que no es toca però es respira.

Jo, que venia de tants dubtes
que s’assecaven al sol com espigues
per després fer-ne garbes, que tu,
havies de cremar; mentre que jo
no ho sabia.

Perquè, de tu, no en sabia res més
que el bosc que duus a dins dels ulls,
i perquè no sabia, del vent,
que gira i que canvia i que arrossega
i que remou  la mar de fons,
i també, el pòsit que en els ulls
s’hi diposita.

I tu, que naixies del no-res,
com una cosa que ningú no sospita,
però amb arrel. Amb arrel que va a fondo
i vol el fondo.

Tu, que vols la terra on s’hi arrela
i la que no; que saps, del vent,
que gira i que canvia i que arrossega
i que estàs disposat a perdre el rastre.

Tu, que de la sorra solta
em fas castells dintre l’entranya
perquè vinguin nens a vora mar
i estimin les coses que sols serveixen
per l’encant.

Tu, que de mi no en vols res
que no sigui tot, i portes el foc
per arrasar els camps de dubtes.

Tu, que tens una por idèntica a la meva.
Tu, que enfront del vent igual com jo
estàs pensant: allà on ens porti.


Dolors Juárez
29 de maig del 2013
Casserres Poblepoema