Fotografia de Lluís del Haro
A dins del pit jo hi tinc
punyals de coloraines
Enric Casasses
El
fill del trenc de l’alba
Has heretat, de la rosada, la humilitat.
Has descobert, de dintre teu, que hi has
fet niu i que tens corda i que hi ha lloc per on trepar.
Tens l’espiral clavat al pit i un punyal de
coloraines.
Tens cordó, recargolat, des del melic fins
a l’esperit, i
hi tens estrella, flor de seda i una espina
a cada cella.
Tens calitja arran del tronc i vent del
fort: de tramuntana.
Hi tens l’obscur a la mirada, la flor
innata entre les cames i la sort de prop la tarda.
Tens l’instint que porta a perdre’s i
l’olfacte de trobar-se.
Dos ventalls a les pestanyes i una porta
oberta al mar.
A les mans, hi tens metxa, foc encès, pedra
foguera i hi un caliu on coure el tall.
Tens brúixola a l’esquena, liquen, còdols,
llicorella i un camí per endavant.
Amb tot, però, t’has adonat que no hi ha
rastre d’haver estat i t’improvises.
T’has fet nou a cada esclat i has oblidat
quin era el nom que et definia.
T’has fet flor que sols s’obria post el sol
i eres la flaire del matí que queda presa
en el llençol.
Llavors, sent au, has planat per tot
l’atzur i eres un Déu que no vol mal i que no emprenya.
Quan n’hi ha hagut prou, has arrelat i eres
l’arrel d’allà on comences.
Has fet la dansa dels esperits i eres el
cant que fa la pluja.
Has plogut cent anys seguits i has set
l’ofec de quan n’hi ha massa.
Penedit, per l’abundància, t’has ventat i
has set l’oratge que sosté la mar forana.
Des del puny t’has anat obrint i n’eres
l’heura que hi creixia.
Ets silvestre. El fruit roig que tot s’ho
menja i ets la fam del paladar.
De vora el verd, ets el fullatge i la fura
més salvatge.
Dedins del cap, ets la llum que esberla el
seny i que puteja.
Tens l’ozó dedins el ventre i sempre fas
olor de terra.
Ets maldestre, no vols treva i ets la nit
que tots esperen.
Ets l’amor que se manyega i l’amor de quan
es fa.
Ets l’impuls que es condensa en la quietud
i l’espetec que s’expandeix de quan es trenca.
Ets bocins de mil miralls que s’han trinxat
quan tot s’esguerra.
Però ets la cura. Ets el mal que no fa mal
i ets la bassa que no ofega.
Ets el soc de caure a terra i ets la força d’aixecar-se
i sempre dus genolls pelats.
Ets l’intent de qui s’ho inventa i de qui ho
prova.
No hi tens límits a la pell que envolta el
cor i ets el batec.
Ets les ganes de qui busca i la màgia del
qui troba.
Ets punyent com una nit plena d’estels i
ets la llum de lluna prima.
Tens la màgia de les coses inservibles i l’encant
del que és inútil.
Has nascut de matinada i ets el fill del
trenc de l’alba i ets l’albada en si mateixa.
I, de la rosada, n’has heretat la
humilitat.
Dolors Juarez
Setembre del 2013
