dimecres, 7 de desembre del 2011
dilluns, 24 d’octubre del 2011
Per aferrar-nos-hi.
Hauríem d’haver après alguna cosa per,
ara, poder-la oblidar.
Per entendre que no vam entendre res.
Per adonar-nos que la nit és sempre nit.
Però calia obrir els ulls.
Esbatanar-los i fregar fort les parpelles.
Potser, el paper de vidre ens va faltar,
per llimar la perspectiva o afinar.
Per acostar-nos-hi.
Com si fóssim un linx o una marta.
Semblants.
També les urpes.
Afilant.
Per aferrar-nos-hi.
Dolors Juarez
24 d’octubre del 2011
dimecres, 14 de setembre del 2011
Amor
"Petons" amb Montse Grifoll
Com una nit ficant-se’t cap endins.
Com l’horitzó que se’t rebrega al blanc de l’ull
i que t’eixampla la pupil•la. Hi sóc.
Com un reüll immens que et descobreix
amb la intenció i amb molta força. Viva.
Com unes ganes bellugant-te els dits dels peus.
Això. Els milions de llums petites que t’encenen.
En la passió, també, hi sóc. I de besllum,
en el voler saber-ne més de les persones.
Sóc. Quan se t’entafora encongit, el cor,
dins la tristesa que no has sabut mai de tan trista.
Hi sóc. Quan, per un impuls, a un cop de daus
t’hi jugues la vida i hi perds tota la pell.
Quan te li deixes pessigada dins de l’ànima. Hi sóc.
Com una esquerda en la raó que t’esberla l’enteresa.
Com uns bocins que fets de temps, vertiginosament,
s’uneixen. Com un calendari de l’any trenta-sis
que, empolsimat i esgrogueït, trobes un dia
al primer calaix de la tauleta. Com un mareig febril
que ho capgira tot i et fa perdre el món de vista.
Això. A les últimes pàgines del llibre. Hi sóc.
I des del començament.
Dolors Juarez
13-14 de setembre del 2011
dilluns, 5 de setembre del 2011
No sé des de quan que no sé quan ni on.
No sé des de quan que no sé quan ni on.
Tampoc del com el per què de les coses
ni la forma.
De dintre els ulls ninetes russes, hi veig.
Mirades amb mirades infinites que em topen.
Si més no o de moment i encara que... hi ha l’amor.
La vida xica arraulint-se dintre un ventre.
L’estona morta que ha servit per matar el temps.
L’instant concret que en un instant tot ho canvia.
Això és l’únic que existeix, i els sentiments.
Tinc tanta por que la por em fa menys por.
Hi ha costums que continuen sorprenent-me.
Al obrir els ulls després de cloure’ls, recomano
no trencar amb la rutina.
Que hi ha la vida no sé on, com ni per què
d’aquesta forma. I jo, ja no em conformo
amb fer-ho bé, sinó amb fer-ho.
Dolors Juarez
5 de setembre del 2011
dimecres, 3 d’agost del 2011
Més que res, només per això.
Més que res, sols per saber
si això de tu, et val la pena.
Si has pogut, de dir-te el dubte
a les palpentes, sens plorar...
Si l’has sentit, de l’estrebada,
la incertesa, cosa estranya,
de la puta realitat. O, si potser,
la cosa vera, al acostar-te
al raig de llum que ha fet la idea
– o l’ideal- . I, també,
per si l’has vist: un horitzó
rascant el límit, amb les ungles,
quan n’hi ha.
Més que res, per si has sabut
saber de tu i et val la pena
continuar. Per, si has trobat,
en primer lloc, alguna freda
estança buida, on començar-t’hi
a acostumar. Per si has provat
de fer el intent de deslligar-te
de les puntes de les mans
i moure un dit, de tant en tant,
abans no sigui negre nit
o abans no sigui massa tard.
Més que res, només per això:
per si has pensat alguna cosa
i de quina forma l’has pensat.
Per si has gosat de preguntar-te
què carai t’has preguntat. O,
per si has trobat, en aquest temps,
que ser feliç s’assembla molt
a anar passant per algun lloc
on és millor dir-te que sí,
bàsicament, per no dir no.
Només per això. Per això de tu.
I per saber, si això de mi,
encara et costa d’empassar, i
que si vols, si et ve de gust,
potser algun dia qualsevol
podríem fer un petit esforç
i anar a sopar...
Dolors Juarez
3 d’agost del 2011
dimarts, 28 de juny del 2011
Variacions –en expansió-
I
Estic decidint
alguns errors,
l’argument,
una allau
i l’estratègia.
II
El mite, gairebé,
és l’únic argument.
III
Evidentment, és urgent
donar degoteig de realitat
però de forma discontínua.
IV
Malgrat,
hi ha una expansió
entre el crit i la fe,
és molt apropiat
degustar l’esperit.
V
L’esperit, gairebé,
és l’únic argument
i la il•lusió, una allau.
VI
Hi ha alguns errors,
malgrat, els plans
i la fe.
VII
Entre l’esperit i el mite
hi ha una expansió.
VIII
L’argument,
l’estratègia
i la fe
són urgents.
Estic decidint
alguns errors,
l’argument,
una allau
i l’estratègia.
II
El mite, gairebé,
és l’únic argument.
III
Evidentment, és urgent
donar degoteig de realitat
però de forma discontínua.
IV
Malgrat,
hi ha una expansió
entre el crit i la fe,
és molt apropiat
degustar l’esperit.
V
L’esperit, gairebé,
és l’únic argument
i la il•lusió, una allau.
VI
Hi ha alguns errors,
malgrat, els plans
i la fe.
VII
Entre l’esperit i el mite
hi ha una expansió.
VIII
L’argument,
l’estratègia
i la fe
són urgents.
IX
L’únic efecte
és l’argument.
X
Gairebé,
hi ha una expansió
entre l’argument
i la realitat.
Dolors Juarez 28 de Juny del 2011
L’únic efecte
és l’argument.
X
Gairebé,
hi ha una expansió
entre l’argument
i la realitat.
Dolors Juarez 28 de Juny del 2011
diumenge, 5 de juny del 2011
és alguna cosa així com
Provar de no estimar-te
és alguna cosa així com
nedar a contracorrent
en un riu, sent jo
el cabal que baixa.
Dolors Juarez
5 de juny del 2011
dilluns, 23 de maig del 2011
UNA NUESA -et dic-
Una nuesa amb cremallera metàl•lica.
Una nuesa amb cremallera metàl•lica que t’arribi als peus.
Una nuesa –et dic- .
Una nuesa amb vidres trencats clavats a la cara.
Una nuesa –et dic- .
Una nuesa amb la sang avortada.
Una nuesa amb la sang avortada regalimant-te entremig de les cames.
Una nuesa –et dic- .
Una nuesa posada a besllum que reveli les vertebres que se’t torcen dins l’ànima.
Una nuesa –et dic- .
Una nuesa de textura rugosa.
Una nuesa de textura rugosa amb la marca del ferro roent d’una planxa.
Una nuesa –et dic- .
Una nuesa amb molles de pa i amb els becs dels ocells picotejant-te l’estómac.
Una nuesa –et dic- .
Una nuesa amb alcohol de cremar.
Una nuesa amb alcohol de cremar i un llumí a les puntes dels dits –et dic- .
Una nuesa –et dic- .
Una nuesa de fusta podrida entaforada en els porus.
Una nuesa –et dic -.
Una nuesa de pela de poma.
Una nuesa –et dic- .
Una nuesa de paper esgrogueït.
Una nuesa de paper esgrogueït que m’expliqui una vida anodina -com totes- .
Una nuesa –et dic- .
Una nuesa de paper de vidre.
Una nuesa –et dic- .
Una nuesa de paper de fumar.
Una nuesa –et dic- .
Una nuesa de paper vegetal.
Una nuesa –et dic- .
Una nuesa de paper d’estrassa.
Una nuesa –et dic -.
Una nuesa que s’estripi fàcilment.
Una nuesa que s’estripi fàcilment com s’estripen totes les nueses.
Una nuesa –et dic- .
Una nuesa que a trossets petits m’ensenyi la nuesa feta miques.
La nuesa –et dic- .
La nuesa nua –et dic- .
La nuesa nua – et vull- .
La nuesa nua –et dono- .
Dolors Juarez
23 de maig del 2011
dilluns, 9 de maig del 2011
SOROLL
Quin vent m’ha dut a la porta del bosc?
Maria-Mercè Marçal
SOROLL
Escletxes com inferns damunt la roca, cossos que no hi ha manera que s’hi aguantin, aquí: un jazz etern que ningú escolta. La porta del bosc ho és: la nostra porta. T’has de fer clau per passar-hi -pel pany- : És l’enigma el què em dius que et dic, però és que hi ha secrets que no ho són: si cau una verge s’esbocina però hi ha un home que en té el motlle. Hi ha coses que hem de fer abans no ens morim -com per exemple viure- a més, no tot el què ens volen fer empassar és comestible -no trobes que et venen basques molt sovint? –no és d’estranyar que tinguem sempre mal de panxa. Perquè i si et ve tos estant a missa què has de fer? És que hi ha protocols per tot, aquí: no hi ha Déu que respiri, per això el tenen a la creu, el pobre; i hi ha una vèrbola en l’ambient que s’encomana, a l’escola ensenyen als nens a com han d’expressar-se, es veu que és un diagnòstic generacional i no sé sap si hi ha cura -ni diuen el parlar per no callar- i després la gent resa fluixet perquè té por d’anar al infern i jo que faig tot el soroll que puc perquè s’esberli. Ho sents? Escletxes com inferns damunt la roca i, jo, buscant la forma d’encabir-m’hi.
Dolors Juarez 30 d’abril del 2011
diumenge, 1 de maig del 2011
pluja d'estels
Encara cauen estels amenaçant-nos la casa –ho veus?-. Són els somnis que s’escolen per la membrana fosca de la ment. Les coses que desitjàvem tant fort han fet això que no som. Si un dia et mires al mirall i et trobes transparent llavors vol dir que ho has fet bé. Més o menys com tothom, ningú és qui és. Llei de vida i consol. Si et fixes en els ulls d’un vell veuràs la guerra dins les nines. Hi ha una lluïssor dins la tristesa que fa que m’enamori. De vegades m’imagino què faria si tu hi fossis. La buidor és un estat natural. Els gerros en sí no comporten les flors. He passat per un carreró de llosarda i en una fatxada hi he vist unes hortènsies molt blaves i he pensat que es pansirien. Demà a les vuit aniré a missa. Diuen que si reses no penses tant i que si beneeixes el menjar t’engreixes. Sovint em poso tant nerviosa que em deixo sense ungles. Em sembla que aniré a cal metge i li diré que sóc boja. Vaig provar de fer-me una trena com quan era joveneta però després em va fer vergonya de sortir al carrer. Havia planejat que quan tingués els anys que tinc tindria dues canalles. Fa molt que m’hagués hagut de casar amb tu però no vaig trobar el moment. No provo de convenç-te. He tingut tantes estones mortes que m’han mort. Vaig mirar el cel per la pluja d’estels, jo. –Saps?-.
Dolors Juarez 1 de Maig del 2011
DITS -de Vicenç Zumajo-
Hi ha versos que la mà no escriu
perquè tímida calla.
Tinc paraules entre els dits
que intenten enfilar-se
i per què no s’escoltin
tinc sovint la mà tancada,
o les porto una a una
a la boca per empassar-me-les.
Hi ha mots que conservo en el silenci
per visitar-los i recordar-te,
per recordar-te i visitar-los.
Vicenç Zumajo
diumenge, 10 d’abril del 2011
dilluns, 28 de març del 2011
Revista Q -poema de Dolors Juarez-
(clicar per ampliar)
A la gent li agrada sentir, sigui el que sigui
Virginia Woolf
CALMA
Quan la quietud en una exhalació rompi amb força contra els rocs de la quietud
serà quan tu et cansaràs de la quietud
quan vingui lenta tan lentíssima que es pari
romandràs
exasperat envolt en un terrabastall tan silenciós fins que se’t commogui la consciència
restaràs
seràs l’immòbil
en una esgarrifança tan pausada que exaltada
esdevindràs
una estructura emocional que se’t bellugarà entre les fulles tremoloses enmig l’ hivern
el tronc ferit que el temporal esbranca
seràs
la contundència amb què l’amor bat les ales i marxa
un ploraner en un llagrimall que se li glaça
la llàgrima filtrant-se dins d’una aigua
les esquerdes creixents en la superfície gelada d’una bassa
i potser res més.
Dolors Juarez
28 de Desembre del 2010
dimecres, 23 de març del 2011
UN BOTÓ NEGRE -relat breu-
Un botó negre
Un botó gros, negre, amb fil creuat que ja li balla; de l’abric de llana beix, el botó gros de dalt de tot, és l’únic que serveix, els altres de fa temps que ja no es corden.
Agenollada als peus d’un banc toca la fusta amb un frec suau "que encara raspa en la gola del silenci " –coses així són les que resa - "Si lliurant-me en el batec d’alguna cosa que és tan viva com l’amor pogués desdir-me d’una cosa, de la pena de plorar com una verge al pedestal, amb la pell blanca i ni una llàgrima. La joia tota condensada en una gota de suor i de sacrifici com una sang fent-me la marca, la del dit feta amb l’agulla per tenyir-me els llavis rojos i desfer-me’n de la cera, la del ciri a l’estàtua del miracle, per la llum que em farà eterna com un xiscle ressonant en les parets de pedra freda, de l’església i de la cova, en els murs de la vergonya on els ulls clavats amb puntes m’acompanyen. La vergonya d’haver amat amb un silenci sepulcral que no es confessa de la pena i diu la glòria, de l’amor, les coses dolces que heu sabut i us heu callat, mosquetes mortes..." Es santifica tres vegades i s’alça.
Passa pel passadís que fan els bancs deixant enrere el ressò de les seves pròpies passes, un ressò de taló primet i baix que cada cop que fan un cop, les sabates verd gastat li rasquen per darrere i, d’encetada que és la pell, sembla, que hi tingui incrustada una pansa. Traspassa la portalada de l’església i fa un sospir com si el seu cos li sortís de l’esperit i es treu la mantellina com si es tragués un llast de sobre. "Amén".
***
Passa per un carreró estret recobert per la llosarda que està humida per la pluja i li fa pensar en la por de caure "viure així com encongida per un cor que no em rellisqui fins la roca, senyor, com seria una tristesa esmicolada contra el terra si no igual que s’hi assemblés als pètals roses d’una rosa, a un ventijol que ha fet l’aroma dintre els llavis, a una espina que és clavada enmig la llengua i no fa nosa, senyor, si bategués més fort m’espantaria i fóra jo qui el llençaria amb molta força, perquè dansés en la corrent que fa la sang quan deixa un rastre en el camí que ara m’hi porta, a recer, al fons de tot, on és ben meu, el cor i el gos, que espera enfront, a la façana blanca".
Treu la clau fent-li un clic al moneder verd, i més aviat gros, que portava a sota de l’aixella, mentre que per sota es desfà de les sabates. Li dóna dos voltes al pany amb una clau que és de rovell i s’ajup, es llepa dos dits i es frega les panses del talons, recull les sabates amb els mateixos dos dits i entra a la casa blanca del fons del carrer i, a darrere, el gos, que no borda.
***
Es descorda el boto de dalt de tot de l’abric i se’l treu, el deixa a la taula del menjador i d’un moble gros que hi ha enfront en treu una caixeta metàl·lica i s’assenta en la cadira més pròxima. Frega la caixa amb la mà suau "que encara raspa en la gola del silenci".
l’obre i en treu un rodet de fil negre que porta clavada una agulla, l’enfila i es posa a cosir el boto de l’abric que li balla "el fil creuat i la creu en fil d’un dol cosit que ja no em plora, l’ull clavat enmig del mur de la vergonya, que més cec és qui no sent res que qui no ho gosa, l’amar prohibit que sols es besa i vessa gotes de suor per un gran goig que es condensat enmig d’un crit que és ensordit, i és la passió i no la vergonya, la pena sols si cau el cor i es trenca en mils i es fa bocins en la llosarda, que prou que ho saps trista de tu que més tristesa té la verge que als peus s’hi deixa cremar cera i no ha fet encara un gest miracle, que dins del ulls primer de tot una lluïssor i després un foc a dins el ventre que no crema, que encén les ànimes, i si unes mans que siguin d’home toquen suau el llavi quiet encara em raspa el lleu patir d’un gran plaer enmig de la gola, que duri sempre i sigui igual com fer-me eterna enmig d’un crit, que penedir-se es fa només davant la creu i això és un fil, sense promeses, que no cal pas que aquest cosit duri infinit, que hi ha fil negre per les penes i pels morts i jo aviat hauré de fer-me amb un rodet de fil blau cel, per coses bones..." Es cargola el fil a la mà i amb una tibada seca fa un clec que el trenca i, abans de deixar clavada l’agulla al rodet, es punxa el dit i es prem la pell per fer-li sang i amb la sang es frega suau el dit en contra el llavi i se’l fa roig "que encara raspa en la gola del silenci".
***
S’alça i deixa la caixeta metàl·lica al calaix, agafa l’abric i es situa davant del mirall que hi ha al costat de la porta d’entrada, se’l posa, es mira els llavis, es corda el botó de dalt, cosit en creu amb un fil que ja no balla. Va baixant la mirada pel mirall i observa com l’abric es va obrint poquet a poc, no res a fer-hi amb els botons que un ventre inflat tant els separen dels seus traus. Fa un frec suau sobre la panxa "que encara raspa en la gola del silenci, aquest cor xic que porto aquí que no se’m trenqui, i si em surt mut, que no ho sap dir, que no hi pateixi, que l’amor, fill del la mare, és tan bell com el misteri".
Dolors Juarez
22 de març del 2011
dimecres, 26 de gener del 2011
divendres, 14 de gener del 2011
I tu, què vols saber?
L'Origine du Monde, 1866
Gustave Coubert
I Tu, què vols saber?
L'origen del món. Cony!
L'origen del món...
Dolors Juarez 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)