Més que res, només per això.

Més que res, sols per saber

si això de tu, et val la pena.

Si has pogut, de dir-te el dubte

a les palpentes, sens plorar...

Si l’has sentit, de l’estrebada,

la incertesa, cosa estranya,

de la puta realitat. O, si potser,

la cosa vera, al acostar-te

al raig de llum que ha fet la idea

– o l’ideal- . I, també,

per si l’has vist: un horitzó

rascant el límit, amb les ungles,

quan n’hi ha.

Més que res, per si has sabut

saber de tu i et val la pena

continuar. Per, si has trobat,

en primer lloc, alguna freda

estança buida, on començar-t’hi

a acostumar. Per si has provat

de fer el intent de deslligar-te

de les puntes de les mans

i moure un dit, de tant en tant,

abans no sigui negre nit

o abans no sigui massa tard.

Més que res, només per això:

per si has pensat alguna cosa

i de quina forma l’has pensat.

Per si has gosat de preguntar-te

què carai t’has preguntat. O,

per si has trobat, en aquest temps,

que ser feliç s’assembla molt

a anar passant per algun lloc

on és millor dir-te que sí,

bàsicament, per no dir no.

Només per això. Per això de tu.

I per saber, si això de mi,

encara et costa d’empassar, i

que si vols, si et ve de gust,

potser algun dia qualsevol

podríem fer un petit esforç

i anar a sopar...

Dolors Juarez

3 d’agost del 2011