La joguina
em cau
dels dits,
ara.
Miquel
Bauçà
AQUEST
SER I NO SER
Dolors
Juárez
Hi havia alguna cosa
de por i de pau, al carrer, i el silenci era opac com el negre nit de la nit.
Quatre quarts i dotze tocs, ressonaven com si anessin molt enllà, com si no fos
pels vius que tocava, el campanar. Ella, preferia aquest silenci de quan sembla
que tothom dorm, encara que ni tan sols sigui cert, perquè no era la certesa el
que havia provat de trobar. Només, potser, la pau; aquesta mena de serenitat
que envaeix fins a atordir, que comença pel pit i acaba en l’aire gèlid de
l’hivern, que passa pel picar del vent contra la cara, amb força, potent; ella
provava, buscava, trobava, potser, de nit, en una solitud implacable, en el
buit, en la mort o en l’absència; en el no-res; com en un stand by: aquest ser i no ser.
Les coses, la
vida, no havia variat gens. Potser petiteses, els fills que s’havien fet grans,
la solitud implacable i jerseis fets a punt acumulats als prestatges, vinils
rallats, la vaixella, la mateixa durant més de quaranta anys, el vidre verd poc
lluent, el vidre verd tant ratllat, la tetera d’una àvia que no havia arribat a
conèixer, escrostonada des de sempre, des de temps immemorables o des d’on
arriba la memòria, que vindria a ser el mateix. Tassetes encantadores que no
s’havien usat perquè es reservaven per una ocasió tan especial que no havia
arribat mai.
I tot per què?- Fotogrames a
la ment-. Potser per això servia la vida,
per recordar-la els darrers dies, per penedir-se i fer-se un tip de plorar, per
desesperar-se de tant haver esperat qui sap a qui o quina cosa. Potser, fet i debatut, era això, que les
coses passessin sense més, que no hi hagués destí ni cap motiu, que no hi
haguessin senyals que portessin a cap lloc, que tot fos en va, que tot fos de
tal inutilitat que ser i no ser podia
ser exactament el mateix. Potser sí que
era això, no adonar-se de res, no saber-ho apreciar i, sempre, com no, arribar tard
o no arribar. - Solia pensar.
I Hi havia
alguna cosa de por i de pau, al carrer, i ella sentia una mena de gust i de
dolor quan arribava aquesta hora punta que ressonava pel poble com si no fos
pels vius que tocava, el campanar. Aquesta hora que picava com un cop dur i sòrdid
contra l’asfalt, contra els rajols de la vorera i contra el dia que de cop
quedava enrere, com les seves passes, un tentinejar que et va allunyant de la
vida, poc a poc, dòcilment, com si res. I li feia mal i li feia bé, sortir i
notar el picar del vent contra la cara, sentir com tot, absolutament tot, anava
passant, ja fos de resquitllada o tocant-la de ple, xocant, esquitxant,
penetrant fins a fer-la conscient.
I li provocava
dolor, un dolor incommensurable que la feia sentir viva, latent, encara
existent. Potser, era la única cosa que quedava de tot. Travessar el poble
lentament, escoltar el silenci de quan sembla que ja tothom dorm, de quan
sembla que tothom pot ser mort i acostar-se a ell, al seu record, al tacte fred
de la pedra que fa tanta por. Resseguir amb el dit la inscripció aquí descansa un home bo 1943-1992. Deixar
una floreta al damunt o un mocador o el que fos, alguna cosa que volés, que es
mogués en aquella quietud que queda quan se’t mor algú a qui has estimat
bojament o tènuement o inútilment.
I després, només
hi havia aquell retorn de quan s’està de volta de tot. Resseguir els mateixos
carrers amb el mateix tentinejar i amb la mateixa pena de quan hi havia anat.
Sense saber si s’havia mogut res, sense saber què s’havia alleugerit o si,
potser, alguna cosa s’havia agreujat. I entrava per la porta i, tot,
absolutament tot, seguia igual. Vora nit,
vora nit, intercanviava amb l’auxiliar d’infermeria que semblava un robot, la de l’habitació 23 pensava mentre ho
deia Vora nit, vora nit. Li era igual
d’on vingués ni perquè sortia cada nit a fer una volta. I a ella, li era igual
que a l’auxiliar li fos igual. La de
l’habitació 23, la de l’habitació 23 era, només, i, ja feia temps que,
també li era igual.
Així, la primera
cosa que va perdre des que va entrar a la residència va ser el nom -la de l’habitació 23-, i sabia que no
seria la única cosa que aniria perdent. De moment restaven els fills, però
algun dia també desapareixerien, lentament, intermitentment, si més no de la ment,
del record, del pensament; serà com si mai haguessin set, encara que siguin,
encara que existeixin, encara que es moguin i respirin i pensin. Arribarà el
dia que entraran per la porta i ella, la
de la habitació 23, preguntarà qui
sou? Què voleu?
Qui seré llavors, quan desapareguessin
els jerseis de punt no només dels prestatges del pis on no visc sinó de la
memòria fins a oblidar-me d’haver teixit mai un jersei i què és o per què
serveix. Qui seré llavors, quan no sàpiga què és un vinil ja sigui ratllat o
intacte, o quan no recordi quina vaixella he rentat cada dia durant més de
quaranta anys. Qui seré, llavors? Seré com l’àvia que no vaig conèixer mai o com l’ocasió que tampoc mai va arribar?- Pensava
sovint.
I un dia, encara
que no era la certesa el que havia provat de trobar, va ser cert. Va sortir al
carrer i quatre quarts i dotze tocs, ressonaven com si anessin cap a ella, no
cap als vius sinó com si anessin exclusivament cap a ella, i li entraven pels
timpans i li trontollaven en el pit i hi havia, al carrer, alguna cosa de por i
de pau i el silenci era opac com el negre nit de la nit. I tentinejava tot travessant el poble lentament, escoltant
el silenci de quan sembla que tothom pot ser mort o de quan tothom està encara
per néixer i una mena de serenitat la va envair
fins a atordir-la, un atordiment que començava pel pit i acabava en
l’aire gèlid de l’hivern, que passava pel picar del vent contra la cara, amb
força, potent; ella provava, buscava, ho intentava, de nit, en una solitud
implacable, en el buit, en la mort o en l’absència, d’esbrinar què l’havia
empès a sortir aquella nit, si el seu marit i els seus fills estarien a casa
dòcilment dormint.
4 de desembre
del 2013, a Berga
