poema

AIXÒ

Tornar al vocabulari per fer boca,

arrenglerar-nos lletra a lletra com dos cossos amb instint

i dar-nos pell contra la pell per fer abric.

Això:

començar-nos a parir a partir dels dits

per aferrar-nos amb les ungles i per no perdre la por

i per fer sang que vol dir vida.

Queixalar alguna cosa com la gana per tenir-ne,

arronsar-nos des de dintre de les nines

i aclocar-nos de parpelles per obrir-les.

Retrocedir per a trobar-nos sent aquí i sent els mateixos:

resseguint sempre el camí que és el camí i que ja hi duia

fer dos glops de vora mar i de bosc fondo i ser la rel i ser la terra,

ser la sal que banya el cos i l’oreig de prop el vespre

i ser el riu.

Això:

no saber l’exactitud que tant s’hi assembla,

resseguir el ventre nou que sempre arqueja

i fer els noms damunt la pell a cops de llengua.

Això:

tornar al vocabulari per fer boca,

començar-nos a parir a partir dels dits,

queixalar alguna cosa com la gana per tenir-ne,

retrocedir per a trobar-nos sent aquí i sent els mateixos

per seguir desconeixent-nos com ja veníem fent.

Dolors Juárez

28 d’Agost del 2013

   

Un poema

Cauen tardes com volves de neu. Hi ha massa tardes

i els matins s’abraonen al cervell.

No se sap quin indret ens pertoca i, ni tan sols,

si potser el cos. La pell bull.

A l’estiu hi ha molt de caldo i nosaltres  volem brases

perquè hi cremi alguna cosa.

L’esperit és massa blau i el paisatge és massa quiet

i ara ens cal la pluja i no aquests coi de llamps.

Hi ha massa llum al parterre i massa ombres dintre el cap.

El cor, quan batega, fa mal.

L’horitzó és ample i la ment, a voltes, massa estreta.

Hi ha coses importants que mai no encaixen.

Ens agrada massa l’ordre i ningú

ens ha ensenyat a viure el caos i a gaudir-ne.

A dia d’avui, ens fan por les papallones.

Volem cucs que estiguin quiets arran de terra;

per a xafar-los.

Dolors Juarez

                                                                        29/07/2013 

Aprofitant que la vida m'hi ha portat.

(Represa d'un vers de Joan Margarit)

Em quedo aquí, on la vida m’ha portat.

Entre els llibres que no tindré temps de llegir

i les teves mans que, no sé per què,

sempre m’acullen. Perduda en aquest indret

des d’on no espero cap gran cosa ni, tampoc,

no hi albiro alts turons. Aquí, on hi ha pebre

i gingebre i te verd, i troncs vells

per ser cremats. Aquí, on la geografia és senzilla

com els nostres cossos. I, on l’amor

és l’únic motiu per declarar-nos la guerra.

Aquí, on les ferides són netes i clares

i la sang brolla reclamant-nos més vida.

Em quedo, sense tot allò que hagués pogut ser.

Sense l’anhel d’horitzons amples i llunyans.

Aquí, on sé exactament quin lloc ocupa

cada cosa. Aquí, on es repeteixen petits moviments

que acaben per ser previsibles.

Em quedo amb tot allò que és irrenunciable:

pètals rojos en els testos de casa,

versos punxents que se’m clavin a l’ànima;

mans petitíssimes que, potser, hauran de venir;

i riures fàcils que em facin vessar el cor

sense haver de pregar gaire.

Dolors Juárez

11 de novembre del 2012