[A]punts suspensius

[A]punts suspensius

dimarts, 27 de novembre de 2012

XIM-XIM


No estimo
res més, excepte l’ombra
viatgera d’un núvol.

 Salvador Espriu
XIM-XIM
 És quan es trenca el silenci que sento el silenci. I l’aigua ho fa molt de trencar-lo. Baixa esbocinant-lo per entre les canonades i tot provant de perforar la uralita. Fa tants dies que no para de ploure que venen ganes que sempre sigui nit per no haver de sortir de sota els llençols. Crec que seria bonic de morir-se tot sentint aquest xim-xim. Dies enrere bufava un vent que em feia venir por perquè empaitava les fulles de plàtan amb un xiulet que em semblava d’ultratomba. Almenys, trobo que la pluja ho sana tot i envernissa la llosarda fins que sembla nova. Llàstima que tant de núvol negui la seva pròpia ombra. Però és el mateix que ens passa a les persones quan fa molt que no plorem. Estem fets de matèria de núvol. Sobretot tu. I és per això que te n’estimo l’ombra. Aquesta cosa a mig camí de la matèria i l’esperit. Això que t’embolcalla el gest més enllà del propi gest. El rastre que hi deixes en les coses, tan sols, amb la intenció. I és per això i també perquè no et moris que jo m’esforço a pensar en tu. Sobretot, aquests dies de pluja que em fan la solitud massa ampla o bé m’encongeixen el cos. I és llavors que suplico a nosequí que em recordis com una dona alegra perquè, així, no em mori de tristor. Que recordis aquell mal que ens feia tant d’amor. Aquestes ximpleses que ja no provo d’entendre. El plaer que em produeix la pluja fins a ser-me del tot insuportable. Tot això. El misteri que li atorguem a les coses per no defallir de l’avorriment. Les paraules enfilant-se com una escala de cargol per escapar-nos de l’infern. La ment humana tant grotesca i sublim a la vegada. Aquest tresor de vida que se’ns esmuny per entre els dits. Això que tant cou. La sospita aquesta que avui penses en mi igual com si la pluja hagués estat capaç de trencar-te el teu silenci. Com si se t’hagués alliberat el pensament després d’esberlar-se’t el crani. Aquests canvis bruscos que patim. Les herències celestes o les herències psiquiàtriques. Això que costa de determinar. Les influències que no sabem si venen d’un trèvol de tres o quatre fulles, o bé, de les Il•luminacions d’Arthur Rimbaud. Això que sempre ens porta al cap d’aquest carrer. La certesa de ser viva perquè hi ets tu pensant amb mi. Onsevulla que siguis. Amb el pensament xopat de tanta pluja. Amb la calma que té un braç al prendre un te. Amb el moviment pausat de la quietud. Amb la petita enyorança que s’instal•la sempre a les puntes de les ungles. Amb la petita urgència que s’instal•la sempre a la punta de la llengua. I per això, tantes poques coses que hem de dir. El no-res, que ens ha servit tants cops d’excusa. El llenguatge que ens ho fa exercitar tot, sobretot l’instint. I els cossos envellits que hem mirat sempre d’ignorar, fins que la humitat se’ns ha instal•lat al moll de l’os i hi ha coses que semblen del tot improrrogables. Però no és la mort qui tindrà els teus ulls. Creurem en un amor a dins dels núvols, creurem en les ombres i en l’olor que fa l’ozó. Creurem, que al fer foc, encenem una esperança. I creurem, que sigui quina sigui la mar que ens banyi tindrem enfront el mateix horitzó.

Dolors Juarez
27 de Novembre del 2012