RELAT BREU

La joguina em cau

dels dits,

ara.

Miquel Bauçà

AQUEST SER I NO SER

Dolors Juárez

Hi havia alguna cosa de por i de pau, al carrer, i el silenci era opac com el negre nit de la nit. Quatre quarts i dotze tocs, ressonaven com si anessin molt enllà, com si no fos pels vius que tocava, el campanar. Ella, preferia aquest silenci de quan sembla que tothom dorm, encara que ni tan sols sigui cert, perquè no era la certesa el que havia provat de trobar. Només, potser, la pau; aquesta mena de serenitat que envaeix fins a atordir, que comença pel pit i acaba en l’aire gèlid de l’hivern, que passa pel picar del vent contra la cara, amb força, potent; ella provava, buscava, trobava, potser, de nit, en una solitud implacable, en el buit, en la mort o en l’absència; en el no-res; com en un stand by: aquest ser i no ser.

Les coses, la vida, no havia variat gens. Potser petiteses, els fills que s’havien fet grans, la solitud implacable i jerseis fets a punt acumulats als prestatges, vinils rallats, la vaixella, la mateixa durant més de quaranta anys, el vidre verd poc lluent, el vidre verd tant ratllat, la tetera d’una àvia que no havia arribat a conèixer, escrostonada des de sempre, des de temps immemorables o des d’on arriba la memòria, que vindria a ser el mateix. Tassetes encantadores que no s’havien usat perquè es reservaven per una ocasió tan especial que no havia arribat mai.

I tot per què?- Fotogrames a la ment-. Potser per això servia la vida, per recordar-la els darrers dies, per penedir-se i fer-se un tip de plorar, per desesperar-se de tant haver esperat qui sap a qui o quina cosa. Potser, fet i debatut, era això, que les coses passessin sense més, que no hi hagués destí ni cap motiu, que no hi haguessin senyals que portessin a cap lloc, que tot fos en va, que tot fos de tal  inutilitat que ser i no ser podia ser exactament el mateix.  Potser sí que era això, no adonar-se de res, no saber-ho apreciar i, sempre, com no, arribar tard o no arribar. - Solia pensar.

I Hi havia alguna cosa de por i de pau, al carrer, i ella sentia una mena de gust i de dolor quan arribava aquesta hora punta que ressonava pel poble com si no fos pels vius que tocava, el campanar. Aquesta hora que picava com un cop dur i sòrdid contra l’asfalt, contra els rajols de la vorera i contra el dia que de cop quedava enrere, com les seves passes, un tentinejar que et va allunyant de la vida, poc a poc, dòcilment, com si res. I li feia mal i li feia bé, sortir i notar el picar del vent contra la cara, sentir com tot, absolutament tot, anava passant, ja fos de resquitllada o tocant-la de ple, xocant, esquitxant, penetrant  fins a fer-la conscient.

I li provocava dolor, un dolor incommensurable que la feia sentir viva, latent, encara existent. Potser, era la única cosa que quedava de tot. Travessar el poble lentament, escoltar el silenci de quan sembla que ja tothom dorm, de quan sembla que tothom pot ser mort i acostar-se a ell, al seu record, al tacte fred de la pedra que fa tanta por. Resseguir amb el dit la inscripció aquí descansa un home bo 1943-1992. Deixar una floreta al damunt o un mocador o el que fos, alguna cosa que volés, que es mogués en aquella quietud que queda quan se’t mor algú a qui has estimat bojament o tènuement o inútilment.

I després, només hi havia aquell retorn de quan s’està de volta de tot. Resseguir els mateixos carrers amb el mateix tentinejar i amb la mateixa pena de quan hi havia anat. Sense saber si s’havia mogut res, sense saber què s’havia alleugerit o si, potser, alguna cosa s’havia agreujat. I entrava per la porta i, tot, absolutament tot, seguia igual. Vora nit, vora nit, intercanviava amb l’auxiliar d’infermeria que semblava un robot, la de l’habitació 23 pensava mentre ho deia Vora nit, vora nit. Li era igual d’on vingués ni perquè sortia cada nit a fer una volta. I a ella, li era igual que a l’auxiliar li fos igual. La de l’habitació 23, la de l’habitació 23 era, només, i, ja feia temps que, també li era igual.

Així, la primera cosa que va perdre des que va entrar a la residència va ser el nom -la de l’habitació 23-, i sabia que no seria la única cosa que aniria perdent. De moment restaven els fills, però algun dia també desapareixerien, lentament, intermitentment, si més no de la ment, del record, del pensament; serà com si mai haguessin set, encara que siguin, encara que existeixin, encara que es moguin i respirin i pensin. Arribarà el dia que entraran per la porta i ella, la de la habitació 23, preguntarà qui sou? Què voleu?

Qui seré llavors, quan desapareguessin els jerseis de punt no només dels prestatges del pis on no visc sinó de la memòria fins a oblidar-me d’haver teixit mai un jersei i què és o per què serveix. Qui seré llavors, quan no sàpiga què és un vinil ja sigui ratllat o intacte, o quan no recordi quina vaixella he rentat cada dia durant més de quaranta anys. Qui seré, llavors? Seré com l’àvia que no vaig conèixer mai  o com l’ocasió que tampoc mai va arribar?- Pensava sovint.

I un dia, encara que no era la certesa el que havia provat de trobar, va ser cert. Va sortir al carrer i quatre quarts i dotze tocs, ressonaven com si anessin cap a ella, no cap als vius sinó com si anessin exclusivament cap a ella, i li entraven pels timpans i li trontollaven en el pit i hi havia, al carrer, alguna cosa de por i de pau i el silenci era opac com el negre nit de la nit. I tentinejava  tot travessant el poble lentament, escoltant el silenci de quan sembla que tothom pot ser mort o de quan tothom està encara per néixer i una mena de serenitat la va envair  fins a atordir-la, un atordiment que començava pel pit i acabava en l’aire gèlid de l’hivern, que passava pel picar del vent contra la cara, amb força, potent; ella provava, buscava, ho intentava, de nit, en una solitud implacable, en el buit, en la mort o en l’absència, d’esbrinar què l’havia empès a sortir aquella nit, si el seu marit i els seus fills estarien a casa dòcilment dormint.

   

4 de desembre del 2013, a Berga

El fill del trenc de l’alba

Fotografia de Lluís del Haro

A dins del pit jo hi tinc

punyals de coloraines

Enric Casasses

El fill del trenc de l’alba

Has heretat, de la rosada, la humilitat.

Has descobert, de dintre teu, que hi has fet niu i que tens corda i que hi ha lloc per on trepar.

Tens l’espiral clavat al pit i un punyal de coloraines.

Tens cordó, recargolat, des del melic fins a l’esperit, i

hi tens estrella, flor de seda i una espina a cada cella.

Tens calitja arran del tronc i vent del fort: de tramuntana.

Hi tens l’obscur a la mirada, la flor innata entre les cames i la sort de prop la tarda.

Tens l’instint que porta a perdre’s i l’olfacte de trobar-se.

Dos ventalls a les pestanyes i una porta oberta al mar.

A les mans, hi tens metxa, foc encès, pedra foguera i hi un caliu on coure el tall.

Tens brúixola a l’esquena, liquen, còdols, llicorella i un camí per endavant.

Amb tot, però, t’has adonat que no hi ha rastre d’haver estat i t’improvises.

T’has fet nou a cada esclat i has oblidat quin era el nom que et definia.

T’has fet flor que sols s’obria post el sol

i eres la flaire del matí que queda presa en el llençol.

Llavors, sent au, has planat per tot l’atzur i eres un Déu que no vol mal i que no emprenya.

Quan n’hi ha hagut prou, has arrelat i eres l’arrel d’allà on comences.

Has fet la dansa dels esperits i eres el cant que fa la pluja.

Has plogut cent anys seguits i has set l’ofec de quan n’hi ha massa.

Penedit, per l’abundància, t’has ventat i has set l’oratge que sosté la mar forana.

Des del puny t’has anat obrint i n’eres l’heura que hi creixia.

Ets silvestre. El fruit roig que tot s’ho menja i ets la fam del paladar.

De vora el verd, ets el fullatge i la fura més salvatge.

Dedins del cap, ets la llum que esberla el seny i que puteja. 

Tens l’ozó dedins el ventre i sempre fas olor de terra.

Ets maldestre, no vols treva i ets la nit que tots esperen.

Ets l’amor que se manyega i l’amor de quan es fa.

Ets l’impuls que es condensa en la quietud i l’espetec que s’expandeix de quan es trenca.

Ets bocins de mil miralls que s’han trinxat quan tot s’esguerra.   

Però ets la cura. Ets el mal que no fa mal i ets la bassa que no ofega.

Ets el soc de caure a terra i ets la força d’aixecar-se i sempre dus genolls pelats.

Ets l’intent de qui s’ho inventa i de qui ho prova.

No hi tens límits a la pell que envolta el cor i ets el batec.

Ets les ganes de qui busca i la màgia del qui troba.

Ets punyent com una nit plena d’estels i ets la llum de lluna prima.

Tens la màgia de les coses inservibles i l’encant del que és inútil.

Has nascut de matinada i ets el fill del trenc de l’alba i ets l’albada en si mateixa.

I, de la rosada, n’has heretat la humilitat.

Dolors Juarez

Setembre del 2013

Nit estelada

Som fets de solitud inexhaurible,

records closos dins capses de sabates, peripècies

per provar de no tenir més mal de cap.

Igual, com bombolles de sabó,

explosions intermitents dintre les nines,

cors fets caldo de tant voler estimar.

A la nit, escales de cargol em porten a tu

perquè hi ha versos que no em calen a les lleixes

i no és en les coses que sospito que existeixo.

Em cals tu i dues ales, ulls-diana on clavar-hi la vida,

deixar caure els segons en un xim-xim inaudible.

És això: ballar-ne més que no en toquen,

xopar-se més que no en raja

i veure’n més que no es mostren. És això,

però no saber-ho mai del cert.

Aguantar-nos vertiginosos entre aquestes dues cordes

que són la mort a banda i banda.

És això, amor meu: estendre les ales

quan la lassitud ja no s’aguanti, llepar-se les nafres

quan la pena arribi al punt que ofèn la llàstima.

Desafiar les lleis, amor meu: descendir de biaix,

de baix a dalt o com si anéssim a estavellar-nos.

No perdre la por sinó guarir-la,

preparar ungüents amb brots de sàlvia

i amarar-nos amb les tiges del fonoll.

És això que no sé dir-te i la intuïció.

Aquest castell de cartes que sempre estarà a punt

per a ensorrar-se. Però cal insistir,

enlairar-nos com els focs d’artifici,

giravoltar fins que els cossos se’ns petin,

fins notar un a un els espetecs de les vèrtebres.

I quan ja no hi hagi res i la pols se’ns encarcari

i algú ens guardi el record dins de capses de sabates,

encara, recollir la solitud que ens componia,

i dibuixar-los-hi nits d’hivern ben estelades.

Dolors Juarez

2 de setembre del 2013

poema

AIXÒ

Tornar al vocabulari per fer boca,

arrenglerar-nos lletra a lletra com dos cossos amb instint

i dar-nos pell contra la pell per fer abric.

Això:

començar-nos a parir a partir dels dits

per aferrar-nos amb les ungles i per no perdre la por

i per fer sang que vol dir vida.

Queixalar alguna cosa com la gana per tenir-ne,

arronsar-nos des de dintre de les nines

i aclocar-nos de parpelles per obrir-les.

Retrocedir per a trobar-nos sent aquí i sent els mateixos:

resseguint sempre el camí que és el camí i que ja hi duia

fer dos glops de vora mar i de bosc fondo i ser la rel i ser la terra,

ser la sal que banya el cos i l’oreig de prop el vespre

i ser el riu.

Això:

no saber l’exactitud que tant s’hi assembla,

resseguir el ventre nou que sempre arqueja

i fer els noms damunt la pell a cops de llengua.

Això:

tornar al vocabulari per fer boca,

començar-nos a parir a partir dels dits,

queixalar alguna cosa com la gana per tenir-ne,

retrocedir per a trobar-nos sent aquí i sent els mateixos

per seguir desconeixent-nos com ja veníem fent.

Dolors Juárez

28 d’Agost del 2013

   

Un poema

Cauen tardes com volves de neu. Hi ha massa tardes

i els matins s’abraonen al cervell.

No se sap quin indret ens pertoca i, ni tan sols,

si potser el cos. La pell bull.

A l’estiu hi ha molt de caldo i nosaltres  volem brases

perquè hi cremi alguna cosa.

L’esperit és massa blau i el paisatge és massa quiet

i ara ens cal la pluja i no aquests coi de llamps.

Hi ha massa llum al parterre i massa ombres dintre el cap.

El cor, quan batega, fa mal.

L’horitzó és ample i la ment, a voltes, massa estreta.

Hi ha coses importants que mai no encaixen.

Ens agrada massa l’ordre i ningú

ens ha ensenyat a viure el caos i a gaudir-ne.

A dia d’avui, ens fan por les papallones.

Volem cucs que estiguin quiets arran de terra;

per a xafar-los.

Dolors Juarez

                                                                        29/07/2013 

La terra on s’hi arrela i la que no.

Quin vent m'ha dut a la porta del bosc?

Maria-Mercè Marçal

Quin vent ens ha de dur,

jo que venia d’entre les pedres,

arraulida en espetecs de sorra solta

que em cruixia dins l’entranya

perquè era la terra que em naixia

i, llavors, era jo, un lloc on arrelar.

Però un lloc on arrelar i on no.

Em convertia, entre les teves mans,

en una cosa que es palpa i,

per entre el teu alè, en una cosa

que no es toca però es respira.

Jo, que venia de tants dubtes

que s’assecaven al sol com espigues

per després fer-ne garbes, que tu,

havies de cremar; mentre que jo

no ho sabia.

Perquè, de tu, no en sabia res més

que el bosc que duus a dins dels ulls,

i perquè no sabia, del vent,

que gira i que canvia i que arrossega

i que remou  la mar de fons,

i també, el pòsit que en els ulls

s’hi diposita.

I tu, que naixies del no-res,

com una cosa que ningú no sospita,

però amb arrel. Amb arrel que va a fondo

i vol el fondo.

Tu, que vols la terra on s’hi arrela

i la que no; que saps, del vent,

que gira i que canvia i que arrossega

i que estàs disposat a perdre el rastre.

Tu, que de la sorra solta

em fas castells dintre l’entranya

perquè vinguin nens a vora mar

i estimin les coses que sols serveixen

per l’encant.

Tu, que de mi no en vols res

que no sigui tot, i portes el foc

per arrasar els camps de dubtes.

Tu, que tens una por idèntica a la meva.

Tu, que enfront del vent igual com jo

estàs pensant: allà on ens porti.

Dolors Juárez

29 de maig del 2013

Casserres Poblepoema

Una altra calma [IX]

Hem arribat a pensar

i a resseguir el silenci infinit de la tarda quan calla

Hem arribat a gosar i a no gosar

i a transgredir les lleis del capvespre que ho volien tot fosc

Hem sigut allò que val la pena i la pena que faria el no ser-ho

l’espectacle de l’amor quan agafa efervescència

i la dansa acarnissada cos a cos

Hem vingut d’on ve tothom sense propòsits

i hem acceptat que cada nit vingués al tard i tingués lluna

[ho hem acceptat car no fa mal i feia bé i per bonic]

Hem estimat terres absents com un ambient o una duna

l’oceà fondo entaforat dintre les nines d’algun vell

Hem volgut, de la quietud, la inquietud d’entre les fulles

el bosc en calma revoltant-se contra el vent.

Dolors Juarez

22 de maig del 2013

Casserres Poblepoema

Recital Poètic Josep Maria Isanta

relat breu

Ara sóc jo pitjor que jo mateixa.

Dolors Miquel

SI ES VOLGUÉS COMPTAR AMB ELS DITS L’AIGUA DEL SENA

Dolors Juárez

Es confessa a ella mateixa que en realitat hagués tornat. Ho hauria fet, segurament, una tarda plujosa del mes d’abril com podria ser avui o podria ser demà, si també plou. Coses d’aquelles que s’empassen amb l’orgull i que ennueguen. Un camí sense destí que ella va emprendre, si fa no fa com fa tothom, sense donar-hi més importància que allò que no en té cap. Visceralitats justificades per un instint que no tenim o per una intuïció sobrevalorada que, majoritàriament, tampoc tenim. Suposa ara, que és per això que no ho va fer, de tornar-hi. Ho suposa ara, quan el temps ja li ha dilatat tot i l’oblit cada vegada li és més ample, tant, que de vegades s’hi perd i de vegades s’hi troba com si es tractés d’un fetus minúscul circulant per dintre de la seva pròpia panxa.

Havia travessat Le Pont des Arts més vegades que no pas les vegades que havia arribat a llegir les vegades que ho feia La Maga. Més vegades, segurament, que totes les vegades que ho havien llegit tots els lectors de Rayuela que, com ella, ho havien llegit i rellegit una vegada i una altra. Algunes d’aquestes vegades, s’arribava a creure que podia estar vivint dins un món imaginari creat per en Cortázar. Tal vegada, dins la ment d’en Cortázar. Tanmateix, res d’això no li importava i, de fet, quan pensava en aquesta possibilitat, París li semblava encara més bonic.

Feia molts anys que hi havia arribat. Tants, que li costava de comptar-los -igual, com si es volgués comptar amb els dits l’aigua del Sena-. També, ja feia anys que feia anys que havia oblidat per què havia vingut a buscar aquesta mena de llibertat semblant a un punt negre a la profunditat de la ciutat. No sabia, ni ara ni abans, perquè carai no despenjava el telèfon quan ell, mig mort d’amor, la trucava cada dia. I, tampoc, ja no sabria mai si acabaria mort d’amor o acabaria mort de mort, com sol fer la gent normal . Però, de fet, pensava ella, que això eren només les petiteses de la vida. I, li interessava més la desaparició sobtada de La Maga i el possible desemparament del Bebé, Bebé Rocamadour.

Dies mig plujosos, com podria ser avui o podria ser demà, si també plou; abandonava els marges del Sena, i els seus ponts que li donaven sopluig, i es dirigia a Montparnasse per seure a la làpida d’en Cortázar com si esperés alguna mena d’explicació. Això, era sempre els dies més ennuvolats, dies en què li costava discernir un parisenc d’un clochard, dies en què es podia haver passat hores d’un cantó a l’altre de Le Pont des arts llegint els noms dels cadenats que n’omplien les baranes segellant promeses d’amor que qui sap si mai es compliran; o, inclinada sobre l’ampit de ferro observant-se dintre l’aigua i esperant que algú o alguna cosa la tragués, per atzar, d’aquella abstracció que no sabia què l’induïa.

Però avui, malgrat la pluja, no és un dia d’aquests. En els seus ulls hi ha una lluïssor com si a dins seu sí que hi hagués sortit el sol. Porta una vella bufanda, una faldilla llarga que, al capdavall, amb el pas dels anys, s’ha anat estripant pels entrebancs, i a les mans els penellons i els descosits i una jaqueta de vellut d’un color gris. Els ulls li van vagant mentre creua el pont d’aquest riu que flueix impassible, sense importar-li en absolut els centenars de cadenats que juren amor etern. Posa la mà a la butxaca i acaricia una pedra que hi duu a dins. Baixa els graons que la porten al marge del riu i continua amb un pas saltironejant mentre petitíssimes gotes li xopen la cara. S’asseu al primer pont que li dóna sopluig i recompte la caritat que li han tingut altres persones. Discerneix perfectament els parisencs dels clochards i  es confessa a ella mateixa que en realitat hagués tornat, que ho hauria fet, segurament, una tarda plujosa del mes d’abril com podria ser avui o podria ser demà, si també plou; però ja és massa tard i la lucidesa mental, ho sap, és només transitòria. Aviat, deixarà de ser aquesta clochard que ja fa massa anys que no té prou calés per tornar a casa i passarà a ser, altra vegada, la Maga d’en Cortázar.

                                                                                                                  Casserres 24 d’abril del 2013             

  

Proposa't, potser.

Proposa’t, potser, i oblida’t de tu. 
Un moment. Carrerons on hom hi circuli,
moviments i coses i cases,
res que tingui a veure amb res de tu. Potser,
fulles brotant a les branques dels arbres
i gent a qui no li importi que existeixis, et cal.

Proposa’t, també. Proposa-t’ho tu
d’encabir-te entre aquestes dues línies,
com una cosa necessària sense la qual
ningú no sap que no es pot viure.

Proposa’t això, i proposa’t, també,
d’haver llet freda que no estigui caducada
per procurar-te, després, o procurar-te, potser,
de fer un lloc per algú més a dins de casa.

Dolors Juárez
22 d’abril del 2013

Relat breu

Desviacions de comportament i d’ètica pública en són

la causa.

Joan Brossa

COM FORQUES GEGANTS CLAVADES A MART

Dolors Juárez

Havia treballat sempre amb la mateixa dedicació del primer dia; havia anat a caminar cada tarda a dos quarts de quatre xafant fort pel mateix camí de sempre i en la mateixa direcció de sempre, a excepció dels hiverns que se li feien massa feixucs; i havia anat abandonant els homes per una idea shakespeariana de l’amor. També, durant aquells deu anys, havia suposat que la Maga d’en Cortázar tenia el cabell llarg, fins que un dia la va identificar en una noia que portava una faldilla esfilagarsada-apedaçada-quasi-cosida que tenia el cabell curt i avalotat. Havia menstruat un cop al mes sense cap ni un propòsit i havia procurat d’estimular-se més la ment que no pas el cos. Sabia, que res no podia durar per sempre, tanmateix, vivia com si tot hagués de durar eternament.

Sense grans escletxes ni penúries i sense la forma tràgica d’haver conegut massa de prop la mort; la seva vida s’assemblava a aquell que s’asseu en un marge a llegir en Mario Benedetti. No havia sabut com donar cabuda, dins les seves nines petites i lluents, a tot allò que li era ofert a canvi del mateix que si no li haguessin ofert res. Sense grans plantejaments ni ambicions i convençuda que a la vida tot eren petiteses –com una tarda silenciosa esclatant dintre del cap- havia anat passant de resquitllada tot allò que, mica en mica, i sense tenir-ne cap mena de consciència, se li anava escapant.

Més o menys com tothom, s’havia instal•lat en un lloc que li resultava més o menys conciliador i que li proporcionava una certa comoditat i seguretat. Un lloc, on el conflicte fos el mínim i l’exposició als perills fos la justa. Un lloc, des d’on no es fa gens d’estranyar que la seva actitud hagués tendit a l’immobilisme pur i dur –com forques gegants clavades a Mart -.

Era trist i desconcertant i, fins i tot, desesperant, que hagués de ser just ara, i no abans, quan ella s’adonés de tot això que s’ha narrat aquí amb senzillesa de cosa òbvia. La ironia aquella, potser, o l’as sota la màniga, segons com se miri i si es creu, o no, en el destí. També, amb la sort de quan no has fet massa tard, però amb la pressa de quan hi hem de córrer tots. Doncs així, com si de cop li explotés l’horitzó enmig la cara que s’hagués esbocinat fins més enllà d’on pot arribar a assumir cap comprensió, se sentia com si hagués estat caminant en una quasi-infinitud circular, igual, com les busques d’un rellotge. I deu anys després, es trobava exactament al mateix punt. Just allà, on es bifurca dràsticament la vida. Només amb l’abismal diferència que fa deu anys, per novençana, no se’n va saber adonar i, ara, com en una oportunitat tardana, sense cap tipus de compassió ni vacil•lació ni mirament, se li tornava a obrir el camí cap a tot allò que podria arribar a ser i, cap a tot allò que ja no seria mai.

Tot va ser, al deixar de caminar pel mateix camí de sempre i en la mateixa direcció de sempre, a dos quarts de quatre de la tarda. Tot va ser, al adonar-se de la possibilitat que li oferia el seu cos de parir un altre cos que acabaria passant per camins diferents, en direccions diferents i probablement espontànies. Tot va ser, al començar de no pagar els rebuts amb assídua puntualitat. Tot va ser, quan el lloc no era segur, quan el perill s’anava obrint, quan el conflicte el duia a dins i quan la van fotre al carrer.

Casserres, 19 de febrer del 2013



XIM-XIM

No estimo
res més, excepte l’ombra
viatgera d’un núvol.

 Salvador Espriu

XIM-XIM

 És quan es trenca el silenci que sento el silenci. I l’aigua ho fa molt de trencar-lo. Baixa esbocinant-lo per entre les canonades i tot provant de perforar la uralita. Fa tants dies que no para de ploure que venen ganes que sempre sigui nit per no haver de sortir de sota els llençols. Crec que seria bonic de morir-se tot sentint aquest xim-xim. Dies enrere bufava un vent que em feia venir por perquè empaitava les fulles de plàtan amb un xiulet que em semblava d’ultratomba. Almenys, trobo que la pluja ho sana tot i envernissa la llosarda fins que sembla nova. Llàstima que tant de núvol negui la seva pròpia ombra. Però és el mateix que ens passa a les persones quan fa molt que no plorem. Estem fets de matèria de núvol. Sobretot tu. I és per això que te n’estimo l’ombra. Aquesta cosa a mig camí de la matèria i l’esperit. Això que t’embolcalla el gest més enllà del propi gest. El rastre que hi deixes en les coses, tan sols, amb la intenció. I és per això i també perquè no et moris que jo m’esforço a pensar en tu. Sobretot, aquests dies de pluja que em fan la solitud massa ampla o bé m’encongeixen el cos. I és llavors que suplico a nosequí que em recordis com una dona alegra perquè, així, no em mori de tristor. Que recordis aquell mal que ens feia tant d’amor. Aquestes ximpleses que ja no provo d’entendre. El plaer que em produeix la pluja fins a ser-me del tot insuportable. Tot això. El misteri que li atorguem a les coses per no defallir de l’avorriment. Les paraules enfilant-se com una escala de cargol per escapar-nos de l’infern. La ment humana tant grotesca i sublim a la vegada. Aquest tresor de vida que se’ns esmuny per entre els dits. Això que tant cou. La sospita aquesta que avui penses en mi igual com si la pluja hagués estat capaç de trencar-te el teu silenci. Com si se t’hagués alliberat el pensament després d’esberlar-se’t el crani. Aquests canvis bruscos que patim. Les herències celestes o les herències psiquiàtriques. Això que costa de determinar. Les influències que no sabem si venen d’un trèvol de tres o quatre fulles, o bé, de les Il•luminacions d’Arthur Rimbaud. Això que sempre ens porta al cap d’aquest carrer. La certesa de ser viva perquè hi ets tu pensant amb mi. Onsevulla que siguis. Amb el pensament xopat de tanta pluja. Amb la calma que té un braç al prendre un te. Amb el moviment pausat de la quietud. Amb la petita enyorança que s’instal•la sempre a les puntes de les ungles. Amb la petita urgència que s’instal•la sempre a la punta de la llengua. I per això, tantes poques coses que hem de dir. El no-res, que ens ha servit tants cops d’excusa. El llenguatge que ens ho fa exercitar tot, sobretot l’instint. I els cossos envellits que hem mirat sempre d’ignorar, fins que la humitat se’ns ha instal•lat al moll de l’os i hi ha coses que semblen del tot improrrogables. Però no és la mort qui tindrà els teus ulls. Creurem en un amor a dins dels núvols, creurem en les ombres i en l’olor que fa l’ozó. Creurem, que al fer foc, encenem una esperança. I creurem, que sigui quina sigui la mar que ens banyi tindrem enfront el mateix horitzó.

Dolors Juarez

27 de Novembre del 2012

Aprofitant que la vida m'hi ha portat.

(Represa d'un vers de Joan Margarit)

Em quedo aquí, on la vida m’ha portat.

Entre els llibres que no tindré temps de llegir

i les teves mans que, no sé per què,

sempre m’acullen. Perduda en aquest indret

des d’on no espero cap gran cosa ni, tampoc,

no hi albiro alts turons. Aquí, on hi ha pebre

i gingebre i te verd, i troncs vells

per ser cremats. Aquí, on la geografia és senzilla

com els nostres cossos. I, on l’amor

és l’únic motiu per declarar-nos la guerra.

Aquí, on les ferides són netes i clares

i la sang brolla reclamant-nos més vida.

Em quedo, sense tot allò que hagués pogut ser.

Sense l’anhel d’horitzons amples i llunyans.

Aquí, on sé exactament quin lloc ocupa

cada cosa. Aquí, on es repeteixen petits moviments

que acaben per ser previsibles.

Em quedo amb tot allò que és irrenunciable:

pètals rojos en els testos de casa,

versos punxents que se’m clavin a l’ànima;

mans petitíssimes que, potser, hauran de venir;

i riures fàcils que em facin vessar el cor

sense haver de pregar gaire.

Dolors Juárez

11 de novembre del 2012

DILUVI

Una mà passant damunt d’una barana amarada per la pluja. Relliscant-hi. En amunt. Ella, amb un rostre com llunyà o molt antic, amb l’ahir gravat a dins i regalimant-li d’entre els dits. Tot allò que creia que creia caigut dintre d’un xàfec. D’un munt de coses, un no-res amb el gust d’aigua. D’humitat. Hores puntes aturades en campanars de pobles morts de tants anys sols –sense ramat, sense canalla-. Xiscles muts com una absència dins del cap. Les agulles mal clavades. La ferida endinsant-se en algun lloc que resta intacte; com la nit. Un oceà, i l’espera esperant-se. La humanitat, des qui sap quan, desesperant-se. Una remor venint de baix per dur els peus molls –males sabates-. Un xafarnat de coincidències fent xip-xap en els bassals. Les mans gelades per la certesa de no haver-hi retrocés. La barana que és llarguíssima. L’escala que s’enfila com un home que no es vol acabar mai. El cel trist fent-li la pena. Els ulls gastats de tants mals d’anys i tanta llàstima. El ventre buit d’haver-nos dut a tots a dins. Orelles llargues. Venes blaves resseguint-li per les cames i en endins. Pels canells i per les mans. Com si tots els rius desemboquessin en ella i nosaltres hi fluíssim i ens haguéssim de morir perquè el destí fos una vella. El xim-xim que ha amainat però no es detura. Poques treves atorgades en tants d’anys. L’esguard perdut en horitzons no gens precisos. Divagacions sobre el camí, sobre el camí, sobre el camí. La mateixa rel creixent-nos dins sense una punxa. L’heura de sang que amb virulència se’ns arrapa al mateix totxo. Tot allò que tendeix a perpetuar-se. Com la vida. Branques mortes en el volt. Soques ferides. Brots que comencen a despuntar com si cada dia comencés el dia o nasqués de nou el món. Miracles efímers ballant distrets enmig d’un toll. Repercussions banals i nens que no paren de néixer. L’esperança extingint-se dins del cor d’una velleta. El misteri mostrant-se translúcid en cada gota d’aigua capaç de contenir l’existència. Els segles dels segles –que algú diu-. La desconeixença total del per què de tanta pluja. I tantes poques treves en tants d’anys. I tants xiprers que sempre s’alcen.

Dolors Juárez

Octubre 2012

Arrapada a l'esperit

Deixa’m que m’aturi

perquè en pugui ser conscient

d’aquesta tristesa,

que fa que tinc

i, que tenia oblidada.

Deixa’m que m’esbranqui

com l’hivern

habitant en la gebrada.

Que em reconegui abatuda

i tremolosa dins d’un toll.

Deixa’m dintre els marges

estancada, trontollant.

No facis de mi

aquest lleu vaivé al que vols

acostumar-me.

Deixa’m que no en defugi.

Que em recorri tot el fred

per l’espinada. Que la pell

cogui pels talls. Que pugui

témer-li a la vida més

que no a la mort.

No em regalis distraccions.

Deixa’m nua amb la consciència.

Solament amb la consciència.

Arrapada a l’esperit.

Per més que dolgui.

Per més fred que aquí hi faci.

Dolors Juarez

9-10 d’octubre del 2012

DEFINICIÓ

Vincent Van Gogh

L’amor:

Girar com dos camps de gira-sols

-l’un al costat de l’altre-.

Dolors Juárez

7 d’agost del 2012

AFORISMES

Sents que podries caure i esberlar-te

i esbocinar-te i escampar-te per arreu.

Saps que la solitud no és un lloc

on poder-hi restar sempre. Reconeixes

que la consciència s’exhaureix. T’adones

que desconeixes la vida tant com la mort.

Sospites que estàs viu.

Sents que podries caure i esberlar-te

i esbocinar-te i escampar-te per arreu

-com les llavors-.

Dolors Juárez

4 d’agost del 2012

SI ES QUE PARA DE LO OTRO UN MOMENTO

A veces uno no sabe lo que siente

y sin embargo, siente el agua

como baja entre las hojas de algún árbol

y de pronto, siente frío.

A veces uno no sabe lo que es

y sin embargo, mira un pez y siente ser un hombre

o mira una ave y de repente,

siente, más bien, que fuera un pez.

A veces uno no sabe lo que busca

hasta que encuentra una carta en el buzón sin remitente.

O tal vez, uno encuentra una cuchara en un zapato,

una taza en el jardín, una flor dentro un jarrón,

azafrán en la comida, una hormiga en la guitarra

o una quiniela premiada.

-Otras veces también pasa que si uno no busca nada encuentra-.

A veces, uno no sabe si es bueno

y sin embargo, se preocupa en dejar sentarse una anciana,

se molesta en sonreírle a una gitana,

se apresura a limpiar rápido el retrete y abre la puerta si alguien llama.

A veces pasa esto y otras cosas

-si es que para de lo otro un momento-.

Y, mientras tanto, uno abaja la cabeza y no puede recordar

cual número de pié es el que usaba,

y se advierte de que no tiene cordón en un zapato.

Se da cuenta, de repente, que nunca ha tenido perro,

que la chimenea del vecino hace dos meses que no arde,

que hay un vado en la esquina de la calle,

qué lejos quedan los años en el parque,

las misas del domingo y las siestas por la tarde.

Uno aquí ya se descalza:

Mueve los pies con más soltura y si pisa estiércol se los lava

-porque, a veces pasa que uno pisa estiércol-.

De repente, le vienen en mente las dudas de Platón

y las de Sócrates y uno decide irse a casa.

Dolors Juarez 10 de Juny del 2009

Allò que no es diu.

Cap on tu i la teva pell i els límits que no et sé. Camino.

Entre la pluja finíssima d’abril i l’espetec dels teus ossos.

Cerco, la matèria que no sé qui ens l’ha vedada:

el tacte de l’alè i el gust per una tarda silenciosa.

Tan iguals i canviants, les miniatures del teu rostre. Cerco.

Cap allà on és tan lluny que mai s’hi arriba ni amb la ment.

Camino. Entre el xàfec que et xopa les pestanyes i

la ràfega que et rasca la veu. La gola fonda dels teus ulls.

Cerco. El bosc espès que desconeix les lleis humanes.

El fruit madur que es desprèn i sap deixar la branca intacte.

L’amor d’abans de l’amor. Allò que no s’aprèn.

Allò que no se’t veu. Cerco. No la pell, ni els ulls, ni els llavis.

Sinó allò que no es diu.

Dolors Juarez

25 d’abril del 2012

Jo començant per mi.

Jo fotuda dins la sopa.

Atapeïment de jo dintre dels porus.

Enfarfec de jo al paladar.

Jo amb jo parlant per mi.

Jo, atrapada en els miralls dels lavabos públics.

Jo, donant-me cops de caps contra el meu cap.

Jo, caminant per carrers on sempre hi circulo jo.

Jo, girant cantonades que em fan topar amb mi.

Espectre de mi dintre el meu cos.

Jo escapant-me i jo perseguint-me.

Jo perduda en el meu laberint.

Vertigen de mi caient al buit dintre el meu ventre.

Jo, intentant córrer una mica més ràpid que jo.

Jo deformada en el cul del meu got.

Jo, quan fa dies que no sé res de mi.

Jo, provant de com seguir-me el fil.

Jo amb jo quan no sóc jo.

Jo plastificada, amb noms i cognoms i una empremta.

Bombardeig de mi dintre del crani.

Jo amb jo dubtant de mi.

Jo, donant-me l’esquena.

Jo, amb tots els jos que no he estat jo.

Jo, regalimant-me per entremig de les cames.

Jo, vessant la llàgrima que em fa vessar el got.

Jo, sent el sac d’un cul-de-sac.

Jo, fora de mi.

Allà, jo.

Dolors Juarez

16 de gener del 2011