[A]punts suspensius

[A]punts suspensius

dimecres, 24 d’abril de 2013

relat breu




Ara sóc jo pitjor que jo mateixa.
Dolors Miquel

SI ES VOLGUÉS COMPTAR AMB ELS DITS L’AIGUA DEL SENA
Dolors Juárez

Es confessa a ella mateixa que en realitat hagués tornat. Ho hauria fet, segurament, una tarda plujosa del mes d’abril com podria ser avui o podria ser demà, si també plou. Coses d’aquelles que s’empassen amb l’orgull i que ennueguen. Un camí sense destí que ella va emprendre, si fa no fa com fa tothom, sense donar-hi més importància que allò que no en té cap. Visceralitats justificades per un instint que no tenim o per una intuïció sobrevalorada que, majoritàriament, tampoc tenim. Suposa ara, que és per això que no ho va fer, de tornar-hi. Ho suposa ara, quan el temps ja li ha dilatat tot i l’oblit cada vegada li és més ample, tant, que de vegades s’hi perd i de vegades s’hi troba com si es tractés d’un fetus minúscul circulant per dintre de la seva pròpia panxa.

Havia travessat Le Pont des Arts més vegades que no pas les vegades que havia arribat a llegir les vegades que ho feia La Maga. Més vegades, segurament, que totes les vegades que ho havien llegit tots els lectors de Rayuela que, com ella, ho havien llegit i rellegit una vegada i una altra. Algunes d’aquestes vegades, s’arribava a creure que podia estar vivint dins un món imaginari creat per en Cortázar. Tal vegada, dins la ment d’en Cortázar. Tanmateix, res d’això no li importava i, de fet, quan pensava en aquesta possibilitat, París li semblava encara més bonic.

Feia molts anys que hi havia arribat. Tants, que li costava de comptar-los -igual, com si es volgués comptar amb els dits l’aigua del Sena-. També, ja feia anys que feia anys que havia oblidat per què havia vingut a buscar aquesta mena de llibertat semblant a un punt negre a la profunditat de la ciutat. No sabia, ni ara ni abans, perquè carai no despenjava el telèfon quan ell, mig mort d’amor, la trucava cada dia. I, tampoc, ja no sabria mai si acabaria mort d’amor o acabaria mort de mort, com sol fer la gent normal . Però, de fet, pensava ella, que això eren només les petiteses de la vida. I, li interessava més la desaparició sobtada de La Maga i el possible desemparament del Bebé, Bebé Rocamadour.

Dies mig plujosos, com podria ser avui o podria ser demà, si també plou; abandonava els marges del Sena, i els seus ponts que li donaven sopluig, i es dirigia a Montparnasse per seure a la làpida d’en Cortázar com si esperés alguna mena d’explicació. Això, era sempre els dies més ennuvolats, dies en què li costava discernir un parisenc d’un clochard, dies en què es podia haver passat hores d’un cantó a l’altre de Le Pont des arts llegint els noms dels cadenats que n’omplien les baranes segellant promeses d’amor que qui sap si mai es compliran; o, inclinada sobre l’ampit de ferro observant-se dintre l’aigua i esperant que algú o alguna cosa la tragués, per atzar, d’aquella abstracció que no sabia què l’induïa.

Però avui, malgrat la pluja, no és un dia d’aquests. En els seus ulls hi ha una lluïssor com si a dins seu sí que hi hagués sortit el sol. Porta una vella bufanda, una faldilla llarga que, al capdavall, amb el pas dels anys, s’ha anat estripant pels entrebancs, i a les mans els penellons i els descosits i una jaqueta de vellut d’un color gris. Els ulls li van vagant mentre creua el pont d’aquest riu que flueix impassible, sense importar-li en absolut els centenars de cadenats que juren amor etern. Posa la mà a la butxaca i acaricia una pedra que hi duu a dins. Baixa els graons que la porten al marge del riu i continua amb un pas saltironejant mentre petitíssimes gotes li xopen la cara. S’asseu al primer pont que li dóna sopluig i recompte la caritat que li han tingut altres persones. Discerneix perfectament els parisencs dels clochards i  es confessa a ella mateixa que en realitat hagués tornat, que ho hauria fet, segurament, una tarda plujosa del mes d’abril com podria ser avui o podria ser demà, si també plou; però ja és massa tard i la lucidesa mental, ho sap, és només transitòria. Aviat, deixarà de ser aquesta clochard que ja fa massa anys que no té prou calés per tornar a casa i passarà a ser, altra vegada, la Maga d’en Cortázar.

                                                                                                                  Casserres 24 d’abril del 2013