poema

AIXÒ

Tornar al vocabulari per fer boca,

arrenglerar-nos lletra a lletra com dos cossos amb instint

i dar-nos pell contra la pell per fer abric.

Això:

començar-nos a parir a partir dels dits

per aferrar-nos amb les ungles i per no perdre la por

i per fer sang que vol dir vida.

Queixalar alguna cosa com la gana per tenir-ne,

arronsar-nos des de dintre de les nines

i aclocar-nos de parpelles per obrir-les.

Retrocedir per a trobar-nos sent aquí i sent els mateixos:

resseguint sempre el camí que és el camí i que ja hi duia

fer dos glops de vora mar i de bosc fondo i ser la rel i ser la terra,

ser la sal que banya el cos i l’oreig de prop el vespre

i ser el riu.

Això:

no saber l’exactitud que tant s’hi assembla,

resseguir el ventre nou que sempre arqueja

i fer els noms damunt la pell a cops de llengua.

Això:

tornar al vocabulari per fer boca,

començar-nos a parir a partir dels dits,

queixalar alguna cosa com la gana per tenir-ne,

retrocedir per a trobar-nos sent aquí i sent els mateixos

per seguir desconeixent-nos com ja veníem fent.

Dolors Juárez

28 d’Agost del 2013

   

Un poema

Cauen tardes com volves de neu. Hi ha massa tardes

i els matins s’abraonen al cervell.

No se sap quin indret ens pertoca i, ni tan sols,

si potser el cos. La pell bull.

A l’estiu hi ha molt de caldo i nosaltres  volem brases

perquè hi cremi alguna cosa.

L’esperit és massa blau i el paisatge és massa quiet

i ara ens cal la pluja i no aquests coi de llamps.

Hi ha massa llum al parterre i massa ombres dintre el cap.

El cor, quan batega, fa mal.

L’horitzó és ample i la ment, a voltes, massa estreta.

Hi ha coses importants que mai no encaixen.

Ens agrada massa l’ordre i ningú

ens ha ensenyat a viure el caos i a gaudir-ne.

A dia d’avui, ens fan por les papallones.

Volem cucs que estiguin quiets arran de terra;

per a xafar-los.

Dolors Juarez

                                                                        29/07/2013 

La terra on s’hi arrela i la que no.

Quin vent m'ha dut a la porta del bosc?

Maria-Mercè Marçal

Quin vent ens ha de dur,

jo que venia d’entre les pedres,

arraulida en espetecs de sorra solta

que em cruixia dins l’entranya

perquè era la terra que em naixia

i, llavors, era jo, un lloc on arrelar.

Però un lloc on arrelar i on no.

Em convertia, entre les teves mans,

en una cosa que es palpa i,

per entre el teu alè, en una cosa

que no es toca però es respira.

Jo, que venia de tants dubtes

que s’assecaven al sol com espigues

per després fer-ne garbes, que tu,

havies de cremar; mentre que jo

no ho sabia.

Perquè, de tu, no en sabia res més

que el bosc que duus a dins dels ulls,

i perquè no sabia, del vent,

que gira i que canvia i que arrossega

i que remou  la mar de fons,

i també, el pòsit que en els ulls

s’hi diposita.

I tu, que naixies del no-res,

com una cosa que ningú no sospita,

però amb arrel. Amb arrel que va a fondo

i vol el fondo.

Tu, que vols la terra on s’hi arrela

i la que no; que saps, del vent,

que gira i que canvia i que arrossega

i que estàs disposat a perdre el rastre.

Tu, que de la sorra solta

em fas castells dintre l’entranya

perquè vinguin nens a vora mar

i estimin les coses que sols serveixen

per l’encant.

Tu, que de mi no en vols res

que no sigui tot, i portes el foc

per arrasar els camps de dubtes.

Tu, que tens una por idèntica a la meva.

Tu, que enfront del vent igual com jo

estàs pensant: allà on ens porti.

Dolors Juárez

29 de maig del 2013

Casserres Poblepoema

Una altra calma [IX]

Hem arribat a pensar

i a resseguir el silenci infinit de la tarda quan calla

Hem arribat a gosar i a no gosar

i a transgredir les lleis del capvespre que ho volien tot fosc

Hem sigut allò que val la pena i la pena que faria el no ser-ho

l’espectacle de l’amor quan agafa efervescència

i la dansa acarnissada cos a cos

Hem vingut d’on ve tothom sense propòsits

i hem acceptat que cada nit vingués al tard i tingués lluna

[ho hem acceptat car no fa mal i feia bé i per bonic]

Hem estimat terres absents com un ambient o una duna

l’oceà fondo entaforat dintre les nines d’algun vell

Hem volgut, de la quietud, la inquietud d’entre les fulles

el bosc en calma revoltant-se contra el vent.

Dolors Juarez

22 de maig del 2013

Casserres Poblepoema

Recital Poètic Josep Maria Isanta

relat breu

Ara sóc jo pitjor que jo mateixa.

Dolors Miquel

SI ES VOLGUÉS COMPTAR AMB ELS DITS L’AIGUA DEL SENA

Dolors Juárez

Es confessa a ella mateixa que en realitat hagués tornat. Ho hauria fet, segurament, una tarda plujosa del mes d’abril com podria ser avui o podria ser demà, si també plou. Coses d’aquelles que s’empassen amb l’orgull i que ennueguen. Un camí sense destí que ella va emprendre, si fa no fa com fa tothom, sense donar-hi més importància que allò que no en té cap. Visceralitats justificades per un instint que no tenim o per una intuïció sobrevalorada que, majoritàriament, tampoc tenim. Suposa ara, que és per això que no ho va fer, de tornar-hi. Ho suposa ara, quan el temps ja li ha dilatat tot i l’oblit cada vegada li és més ample, tant, que de vegades s’hi perd i de vegades s’hi troba com si es tractés d’un fetus minúscul circulant per dintre de la seva pròpia panxa.

Havia travessat Le Pont des Arts més vegades que no pas les vegades que havia arribat a llegir les vegades que ho feia La Maga. Més vegades, segurament, que totes les vegades que ho havien llegit tots els lectors de Rayuela que, com ella, ho havien llegit i rellegit una vegada i una altra. Algunes d’aquestes vegades, s’arribava a creure que podia estar vivint dins un món imaginari creat per en Cortázar. Tal vegada, dins la ment d’en Cortázar. Tanmateix, res d’això no li importava i, de fet, quan pensava en aquesta possibilitat, París li semblava encara més bonic.

Feia molts anys que hi havia arribat. Tants, que li costava de comptar-los -igual, com si es volgués comptar amb els dits l’aigua del Sena-. També, ja feia anys que feia anys que havia oblidat per què havia vingut a buscar aquesta mena de llibertat semblant a un punt negre a la profunditat de la ciutat. No sabia, ni ara ni abans, perquè carai no despenjava el telèfon quan ell, mig mort d’amor, la trucava cada dia. I, tampoc, ja no sabria mai si acabaria mort d’amor o acabaria mort de mort, com sol fer la gent normal . Però, de fet, pensava ella, que això eren només les petiteses de la vida. I, li interessava més la desaparició sobtada de La Maga i el possible desemparament del Bebé, Bebé Rocamadour.

Dies mig plujosos, com podria ser avui o podria ser demà, si també plou; abandonava els marges del Sena, i els seus ponts que li donaven sopluig, i es dirigia a Montparnasse per seure a la làpida d’en Cortázar com si esperés alguna mena d’explicació. Això, era sempre els dies més ennuvolats, dies en què li costava discernir un parisenc d’un clochard, dies en què es podia haver passat hores d’un cantó a l’altre de Le Pont des arts llegint els noms dels cadenats que n’omplien les baranes segellant promeses d’amor que qui sap si mai es compliran; o, inclinada sobre l’ampit de ferro observant-se dintre l’aigua i esperant que algú o alguna cosa la tragués, per atzar, d’aquella abstracció que no sabia què l’induïa.

Però avui, malgrat la pluja, no és un dia d’aquests. En els seus ulls hi ha una lluïssor com si a dins seu sí que hi hagués sortit el sol. Porta una vella bufanda, una faldilla llarga que, al capdavall, amb el pas dels anys, s’ha anat estripant pels entrebancs, i a les mans els penellons i els descosits i una jaqueta de vellut d’un color gris. Els ulls li van vagant mentre creua el pont d’aquest riu que flueix impassible, sense importar-li en absolut els centenars de cadenats que juren amor etern. Posa la mà a la butxaca i acaricia una pedra que hi duu a dins. Baixa els graons que la porten al marge del riu i continua amb un pas saltironejant mentre petitíssimes gotes li xopen la cara. S’asseu al primer pont que li dóna sopluig i recompte la caritat que li han tingut altres persones. Discerneix perfectament els parisencs dels clochards i  es confessa a ella mateixa que en realitat hagués tornat, que ho hauria fet, segurament, una tarda plujosa del mes d’abril com podria ser avui o podria ser demà, si també plou; però ja és massa tard i la lucidesa mental, ho sap, és només transitòria. Aviat, deixarà de ser aquesta clochard que ja fa massa anys que no té prou calés per tornar a casa i passarà a ser, altra vegada, la Maga d’en Cortázar.

                                                                                                                  Casserres 24 d’abril del 2013             

  

Proposa't, potser.

Proposa’t, potser, i oblida’t de tu. 
Un moment. Carrerons on hom hi circuli,
moviments i coses i cases,
res que tingui a veure amb res de tu. Potser,
fulles brotant a les branques dels arbres
i gent a qui no li importi que existeixis, et cal.

Proposa’t, també. Proposa-t’ho tu
d’encabir-te entre aquestes dues línies,
com una cosa necessària sense la qual
ningú no sap que no es pot viure.

Proposa’t això, i proposa’t, també,
d’haver llet freda que no estigui caducada
per procurar-te, després, o procurar-te, potser,
de fer un lloc per algú més a dins de casa.

Dolors Juárez
22 d’abril del 2013