Desviacions de comportament i d’ètica pública en són
la causa.
Joan Brossa
COM FORQUES GEGANTS CLAVADES A MART
Dolors Juárez
Havia treballat sempre amb la mateixa dedicació del primer dia; havia anat a caminar cada tarda a dos quarts de quatre xafant fort pel mateix camí de sempre i en la mateixa direcció de sempre, a excepció dels hiverns que se li feien massa feixucs; i havia anat abandonant els homes per una idea shakespeariana de l’amor. També, durant aquells deu anys, havia suposat que la Maga d’en Cortázar tenia el cabell llarg, fins que un dia la va identificar en una noia que portava una faldilla esfilagarsada-apedaçada-quasi-cosida que tenia el cabell curt i avalotat. Havia menstruat un cop al mes sense cap ni un propòsit i havia procurat d’estimular-se més la ment que no pas el cos. Sabia, que res no podia durar per sempre, tanmateix, vivia com si tot hagués de durar eternament.
Sense grans escletxes ni penúries i sense la forma tràgica d’haver conegut massa de prop la mort; la seva vida s’assemblava a aquell que s’asseu en un marge a llegir en Mario Benedetti. No havia sabut com donar cabuda, dins les seves nines petites i lluents, a tot allò que li era ofert a canvi del mateix que si no li haguessin ofert res. Sense grans plantejaments ni ambicions i convençuda que a la vida tot eren petiteses –com una tarda silenciosa esclatant dintre del cap- havia anat passant de resquitllada tot allò que, mica en mica, i sense tenir-ne cap mena de consciència, se li anava escapant.
Més o menys com tothom, s’havia instal•lat en un lloc que li resultava més o menys conciliador i que li proporcionava una certa comoditat i seguretat. Un lloc, on el conflicte fos el mínim i l’exposició als perills fos la justa. Un lloc, des d’on no es fa gens d’estranyar que la seva actitud hagués tendit a l’immobilisme pur i dur –com forques gegants clavades a Mart -.
Era trist i desconcertant i, fins i tot, desesperant, que hagués de ser just ara, i no abans, quan ella s’adonés de tot això que s’ha narrat aquí amb senzillesa de cosa òbvia. La ironia aquella, potser, o l’as sota la màniga, segons com se miri i si es creu, o no, en el destí. També, amb la sort de quan no has fet massa tard, però amb la pressa de quan hi hem de córrer tots. Doncs així, com si de cop li explotés l’horitzó enmig la cara que s’hagués esbocinat fins més enllà d’on pot arribar a assumir cap comprensió, se sentia com si hagués estat caminant en una quasi-infinitud circular, igual, com les busques d’un rellotge. I deu anys després, es trobava exactament al mateix punt. Just allà, on es bifurca dràsticament la vida. Només amb l’abismal diferència que fa deu anys, per novençana, no se’n va saber adonar i, ara, com en una oportunitat tardana, sense cap tipus de compassió ni vacil•lació ni mirament, se li tornava a obrir el camí cap a tot allò que podria arribar a ser i, cap a tot allò que ja no seria mai.
Tot va ser, al deixar de caminar pel mateix camí de sempre i en la mateixa direcció de sempre, a dos quarts de quatre de la tarda. Tot va ser, al adonar-se de la possibilitat que li oferia el seu cos de parir un altre cos que acabaria passant per camins diferents, en direccions diferents i probablement espontànies. Tot va ser, al començar de no pagar els rebuts amb assídua puntualitat. Tot va ser, quan el lloc no era segur, quan el perill s’anava obrint, quan el conflicte el duia a dins i quan la van fotre al carrer.
Casserres, 19 de febrer del 2013
