POEMA A UN DESCONEGUT

Imatge de Camille Stein

Portrait 67235

POEMA A UN DESCONEGUT

Quan arribi el solstici del fred a fendir-nos la pell
tremolor senzilla dels òrgans
i ens rodegin pollancres amb vesc a les branques
sortilegi que emmeni l ‘hivern
trepitjarem les fulles gebrades durant mil·lennis
la terra adobarà les petges de la por, malgrat
serà lent el corol·lari de l’amor
serà lent com ho va ser en els mil·lennis anteriors
quan ens va obrir i trencar el cor tantes vegades
l’etern que hem viscut resguardant-nos d’aquest món
ha emparat la solitud sota les pedres, i nosaltres
de tant aixecar-les vam situar-nos en el centre del mur
però escolta, ara que encara no em pots veure
cada vegada sóc menys lluny
només atreveix-te i intueix-me
perquè quan caigui la última fulla
el vent et xiularà el meu nom.

Dolors Juarez Garcia
22 de Novembre del 2010

D'ARREL

Faltava poc
venia el roig prement-ho fort
era ja quasi
no haver existit un dia abans
era com nou
i era de gris i no sent pedra
millor per mi
no témer-ho tot al ser-hi enfront
no ser-ho mai
deixar-ho ser
no salvar res

l'arrel acaba
sempre
aixecant l'asfalt.

Dolors Juarez
9/10/10

EL MUR

Que el mur no dicti una sentència.
L'aparent és invisible.
No hi ha pressa per anar a casa.
Masteguem-ho.
Protegim-nos a recer del núvol
o de l'arbre.
Fem les paus amb tots els anys,
Assuavim-ho.
El mur que dicta també es salta.

Dolors Juarez
10 del 10 del 10

els motius del llop

http://www.facebook.com/?ref=home#!/video/video.php?v=63395672044

La serra d'Ensija

A la Serra d’Ensija, just al peu de la Gallina Pelada,
a tocar dels pins, de cop, és com si la terra t’engolís.

La Font Freda, boca humida de l’arrel, dialoga
amb el vent, que és l’única presència:
Infinitud de pensament expulsat
amb la més exacte de totes les metàfores.

És, per un moment -exclòs el temps- , conviure
amb l’absència i sent alhora absència
en l’espai obert - harmoniós i claustrofòbic –
de la solitud.


Dolors Juarez
1 de juny del 2010

Oda als anys de joventut

Tinguérem temps per a inventar-nos un destí
Tinguérem mans per seduir-lo i molts motius
Tinguérem tardes i matins i bones nits
Tinguérem sort d’algun capvespre en el jardí
Tinguérem llavis rojos tendres i somrís
Tinguérem ulls per veure el cel cobert d’estels
Tinguérem mots i escriguérem algun vers
Tinguérem llibres fascinants parlant de vida
Tinguérem rostre i miralls que ens enfortien
Tinguérem sons cantant als dies i el ressò
Tinguérem venes per injectar les primaveres
Tinguérem flors de tots colors i gerros d’aigua
Tinguérem llengües llargues roses i saliva
Tinguérem ossos per trencar-los i escaiola
Tinguérem guixos, pedres, cames i xarranques
Tinguérem peus per aixafar tots els bassals
Tinguérem claus per obrir portes i reixats
* * *
Tinguérem temps, tinguérem mans;
tinguérem tardes, dies, nits i algun capvespre;
Tinguérem cara, ulls i llavis i somriures;
tinguérem mots, versos brillants a dins els llibres;
Tinguérem sons, somnis, ressons i els colors;
tinguérem flors, jardins i olors
i primaveres;
Tinguérem temps;
tinguérem mans i peus i cos i molta pressa;
tinguérem pell i por i sort
d’algun capvespre;
Tinguérem llengua, ossos, guixos, set i estómac;
tinguérem ganes, pa i aigua i entusiasme;
Tinguérem boca, besos, gestos i baralles;
tinguérem cara, peus i cames, cul i esquena;
Tinguérem temps per inventar-nos un destí;
Tinguérem mans per seduir-lo i molts motius;
Tinguérem temps, tinguérem mans, tinguérem ulls, tinguérem cap;
Tinguérem temps, tinguérem lloc, tinguérem nits;
Tinguérem foc, Tinguérem temps;
Tinguérem sort.
* * *

Dolors Juarez
Abril del 2010

Anhel de sal

D’això que en dius onades
són mans: urpes garfiüdes
clavant-se en la terra amb afany.
Són les ganes de vida del mar;
l’anhel de batec de la sal.

I tants cors com té al cor!
Cors centenaris – gegants –
i també cors petits –instantanis –
i cors dintre els cors
i fins cors sense cor. Tots de cop
l’uníson – bategant -.

Però la sal fa la set i el mar
no en té prou i insisteix:
quan més té, més en vol
quan més vol, més temps té
quan més temps, més urpeja.

Un anhel imparable que creix;
un anhel fent-se immens dins l’immens
tant immens com l’aigua que té
i que el nega.


Dolors Juarez
març del 2010