A la Serra d’Ensija, just al peu de la Gallina Pelada,
a tocar dels pins, de cop, és com si la terra t’engolís.
La Font Freda, boca humida de l’arrel, dialoga
amb el vent, que és l’única presència:
Infinitud de pensament expulsat
amb la més exacte de totes les metàfores.
És, per un moment -exclòs el temps- , conviure
amb l’absència i sent alhora absència
en l’espai obert - harmoniós i claustrofòbic –
de la solitud.
Dolors Juarez
1 de juny del 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada