D’això que en dius onades
són mans: urpes garfiüdes
clavant-se en la terra amb afany.
Són les ganes de vida del mar;
l’anhel de batec de la sal.
I tants cors com té al cor!
Cors centenaris – gegants –
i també cors petits –instantanis –
i cors dintre els cors
i fins cors sense cor. Tots de cop
l’uníson – bategant -.
Però la sal fa la set i el mar
no en té prou i insisteix:
quan més té, més en vol
quan més vol, més temps té
quan més temps, més urpeja.
Un anhel imparable que creix;
un anhel fent-se immens dins l’immens
tant immens com l’aigua que té
i que el nega.
Dolors Juarez
març del 2010
1 comentari:
Simplement el trobo sublim Dolors.
Cada dia m'agrada més com escrius, a l'hora que sento una petita i sana enveja. Ja que jo, al contrari, ara escric molt poquet, i qui sap, si necessito tornar a escriure més altre cop.
Genial, parles de les ganes de viure, de l'anhel de vida, que tots, malgrat no ho sembli, duem a dins, doncs en part és una petita llei de vida, i jo crec en aquest fet. Els cors dins els cors, doncs m'agrada pensar que són els cors de la gent que he conegut, bategant dins meu també, formant-me en part, fent del meu cor un cor més inmens, encara que alguns d'aquests cors, ja siguin freds o sense batec.
La poesia, és un reflex de llibertat, i escriure de manera que jo pugui fer aquesta lectura. Segurament equivocada, i que tu tinguis la teva, és la brillantor d'un poema, que altres a vegades no tenen.
Una abraçada molt gran Dolors.
Publica un comentari a l'entrada