Arrapada a l'esperit

Deixa’m que m’aturi

perquè en pugui ser conscient

d’aquesta tristesa,

que fa que tinc

i, que tenia oblidada.

Deixa’m que m’esbranqui

com l’hivern

habitant en la gebrada.

Que em reconegui abatuda

i tremolosa dins d’un toll.

Deixa’m dintre els marges

estancada, trontollant.

No facis de mi

aquest lleu vaivé al que vols

acostumar-me.

Deixa’m que no en defugi.

Que em recorri tot el fred

per l’espinada. Que la pell

cogui pels talls. Que pugui

témer-li a la vida més

que no a la mort.

No em regalis distraccions.

Deixa’m nua amb la consciència.

Solament amb la consciència.

Arrapada a l’esperit.

Per més que dolgui.

Per més fred que aquí hi faci.

Dolors Juarez

9-10 d’octubre del 2012

DEFINICIÓ

Vincent Van Gogh

L’amor:

Girar com dos camps de gira-sols

-l’un al costat de l’altre-.

Dolors Juárez

7 d’agost del 2012

AFORISMES

Sents que podries caure i esberlar-te

i esbocinar-te i escampar-te per arreu.

Saps que la solitud no és un lloc

on poder-hi restar sempre. Reconeixes

que la consciència s’exhaureix. T’adones

que desconeixes la vida tant com la mort.

Sospites que estàs viu.

Sents que podries caure i esberlar-te

i esbocinar-te i escampar-te per arreu

-com les llavors-.

Dolors Juárez

4 d’agost del 2012

SI ES QUE PARA DE LO OTRO UN MOMENTO

A veces uno no sabe lo que siente

y sin embargo, siente el agua

como baja entre las hojas de algún árbol

y de pronto, siente frío.

A veces uno no sabe lo que es

y sin embargo, mira un pez y siente ser un hombre

o mira una ave y de repente,

siente, más bien, que fuera un pez.

A veces uno no sabe lo que busca

hasta que encuentra una carta en el buzón sin remitente.

O tal vez, uno encuentra una cuchara en un zapato,

una taza en el jardín, una flor dentro un jarrón,

azafrán en la comida, una hormiga en la guitarra

o una quiniela premiada.

-Otras veces también pasa que si uno no busca nada encuentra-.

A veces, uno no sabe si es bueno

y sin embargo, se preocupa en dejar sentarse una anciana,

se molesta en sonreírle a una gitana,

se apresura a limpiar rápido el retrete y abre la puerta si alguien llama.

A veces pasa esto y otras cosas

-si es que para de lo otro un momento-.

Y, mientras tanto, uno abaja la cabeza y no puede recordar

cual número de pié es el que usaba,

y se advierte de que no tiene cordón en un zapato.

Se da cuenta, de repente, que nunca ha tenido perro,

que la chimenea del vecino hace dos meses que no arde,

que hay un vado en la esquina de la calle,

qué lejos quedan los años en el parque,

las misas del domingo y las siestas por la tarde.

Uno aquí ya se descalza:

Mueve los pies con más soltura y si pisa estiércol se los lava

-porque, a veces pasa que uno pisa estiércol-.

De repente, le vienen en mente las dudas de Platón

y las de Sócrates y uno decide irse a casa.

Dolors Juarez 10 de Juny del 2009

Allò que no es diu.

Cap on tu i la teva pell i els límits que no et sé. Camino.

Entre la pluja finíssima d’abril i l’espetec dels teus ossos.

Cerco, la matèria que no sé qui ens l’ha vedada:

el tacte de l’alè i el gust per una tarda silenciosa.

Tan iguals i canviants, les miniatures del teu rostre. Cerco.

Cap allà on és tan lluny que mai s’hi arriba ni amb la ment.

Camino. Entre el xàfec que et xopa les pestanyes i

la ràfega que et rasca la veu. La gola fonda dels teus ulls.

Cerco. El bosc espès que desconeix les lleis humanes.

El fruit madur que es desprèn i sap deixar la branca intacte.

L’amor d’abans de l’amor. Allò que no s’aprèn.

Allò que no se’t veu. Cerco. No la pell, ni els ulls, ni els llavis.

Sinó allò que no es diu.

Dolors Juarez

25 d’abril del 2012

Jo començant per mi.

Jo fotuda dins la sopa.

Atapeïment de jo dintre dels porus.

Enfarfec de jo al paladar.

Jo amb jo parlant per mi.

Jo, atrapada en els miralls dels lavabos públics.

Jo, donant-me cops de caps contra el meu cap.

Jo, caminant per carrers on sempre hi circulo jo.

Jo, girant cantonades que em fan topar amb mi.

Espectre de mi dintre el meu cos.

Jo escapant-me i jo perseguint-me.

Jo perduda en el meu laberint.

Vertigen de mi caient al buit dintre el meu ventre.

Jo, intentant córrer una mica més ràpid que jo.

Jo deformada en el cul del meu got.

Jo, quan fa dies que no sé res de mi.

Jo, provant de com seguir-me el fil.

Jo amb jo quan no sóc jo.

Jo plastificada, amb noms i cognoms i una empremta.

Bombardeig de mi dintre del crani.

Jo amb jo dubtant de mi.

Jo, donant-me l’esquena.

Jo, amb tots els jos que no he estat jo.

Jo, regalimant-me per entremig de les cames.

Jo, vessant la llàgrima que em fa vessar el got.

Jo, sent el sac d’un cul-de-sac.

Jo, fora de mi.

Allà, jo.

Dolors Juarez

16 de gener del 2011

Aquesta carn d'esperit mimètic em té fregida

TAULA DE POETES

Aquesta carn d'esperit mimètic em té fregida

El Centre Dona i Literatura organitza una nova edició de les taules de joves poetes sota el títol "Aquesta carn d'esperit mimètic em té fregida", vers extret d'un poema de Laia Noguera. Les poetes Marta Font, Anna Gual, Dolors Juárez i Estel Solé parlaran sobre la seva concepció de l'escriptura i llegiran una tria de poemes propis. Coordinen Marta Font i Helena González (Centre Dona i Literatura).

Dilluns 19 de desembre de 2011 a les 19h30
Sala del Professorat, Edifici Josep Carner, 5è pis
Facultat de Filologia, Universitat de Barcelona
c/ Aribau 2 - 08007 Barcelona
Organitza: Centre Dona i Literatura - Càtedra UNESCO Dones, desenvolupament i cultures