Nit estelada

Som fets de solitud inexhaurible,

records closos dins capses de sabates, peripècies

per provar de no tenir més mal de cap.

Igual, com bombolles de sabó,

explosions intermitents dintre les nines,

cors fets caldo de tant voler estimar.

A la nit, escales de cargol em porten a tu

perquè hi ha versos que no em calen a les lleixes

i no és en les coses que sospito que existeixo.

Em cals tu i dues ales, ulls-diana on clavar-hi la vida,

deixar caure els segons en un xim-xim inaudible.

És això: ballar-ne més que no en toquen,

xopar-se més que no en raja

i veure’n més que no es mostren. És això,

però no saber-ho mai del cert.

Aguantar-nos vertiginosos entre aquestes dues cordes

que són la mort a banda i banda.

És això, amor meu: estendre les ales

quan la lassitud ja no s’aguanti, llepar-se les nafres

quan la pena arribi al punt que ofèn la llàstima.

Desafiar les lleis, amor meu: descendir de biaix,

de baix a dalt o com si anéssim a estavellar-nos.

No perdre la por sinó guarir-la,

preparar ungüents amb brots de sàlvia

i amarar-nos amb les tiges del fonoll.

És això que no sé dir-te i la intuïció.

Aquest castell de cartes que sempre estarà a punt

per a ensorrar-se. Però cal insistir,

enlairar-nos com els focs d’artifici,

giravoltar fins que els cossos se’ns petin,

fins notar un a un els espetecs de les vèrtebres.

I quan ja no hi hagi res i la pols se’ns encarcari

i algú ens guardi el record dins de capses de sabates,

encara, recollir la solitud que ens componia,

i dibuixar-los-hi nits d’hivern ben estelades.

Dolors Juarez

2 de setembre del 2013