[A]punts suspensius

[A]punts suspensius

dimecres, 16 de desembre de 2009

Rendició

Dibuix de Sílvia Armangue
(també)
No era intenció meva, lluitar, no,
fos el meu un destí de pruna apedregada
fos el d'un amant que no van estimar,
o un historial de múrgola o teràpia.
Cap per avall, del sostre en calma,
pengen animals feliçment adormits
que poblen la conquilla del meu dintre.
Somnis, somnis. En la tirbulenta fúria
de les hores, que tanmateix es fonen,
un llast queda atrapat, a l'arrel de l'onada,
on els dofins inventen jocs i són joglars;
un doble salt mortal a la piscina,
una mica de pols, pedres mullades,
aquí, al mànec rovellat de la memòria.
M'empeny la set, la olor de sorra blanca.
L'evidència de saber que ja no puc
arrabassar al temps el que és inexorable.
En un bastió de pedra blava, al contrafort,
desplego curosament les ales, el pit obert,
macerat de dalt a baix en tinta obscura,
i miro com es lleva la calitja, enllà de mi.
Sílvia Armangué

1 comentari:

Alexandre Moreno ha dit...

Quin poema més bonic. M'agrada molt com escriu aquesta noia. És una escritura especial.

Podem fer qualsevol pla a la vida, menys la rendició. Una cosa és la reflexió, o el canvi de camí, o simplement el adonar-nos de que certes coses ja no ens agraden. Però això no significa rendició.

Una abraçada molt gran Dolors, per tu i la Sílvia clar, tot i que no la conec.

Àlex.