[A]punts suspensius

[A]punts suspensius

dilluns, 1 de febrer de 2010

***


Polsims de temps van perforant la pell tant fonda
i alhora dèbil i esmorteïda per les mans que hi van passant.
Un camí dolç al llarg del cos que a poc a poc em va matant
amb tant de gust que ni em fa mal. M’hi deixo fer una ferida
més fonda encara que la pell perquè t’ho creguis, d’un cop per totes
que hi ha molt més a dintre meu, que no és sols pell això que toques
que hi ha una cosa molt més forta, capaç de vèncer el pas del temps.
I si no, explica’m ara perquè hi ha estrelles en el cel?

Dolors Juarez
1 de febrer del 2010

1 comentari:

Alexandre Moreno ha dit...

Doncs si, acostuma a ser molt més que pell allò que toquem certes vegades, o allò que toquen en nosaltres... Crec que és quelcom que no tothom sap veure, o que no tothom sap valorar...

Perquè hi han estrelles en el cel? Dons per la mateixa raó que existèixen estrelles en la terra a vegades... Simplement, encara que hi existèixin, mai mai mai, trobarem la resposta certa.

Un gran i bonic poema Dolors.

Una abraçada!

Àlex.