Les raons de la tristesa
El veig enllà, dempeus en la carretera vella,
sobre les línies grogues despintades,
en un dia solejat. A la vorera,
un gran animal inflat
s’esberla.
El pare va marxar fa temps,
mentre els ametllers florien,
en un cotxe llarg i vell com una barca,
amb una nevereta, entrepans, i una gran manta
de collir olives, per poder jaure
sobre l’herba, o entre les pedres,
o en qualsevol espai de temps on li abellís de deturar-se.
Bassals de seda negra no permeten que jo estigui amb ell.
Giro el cap, sense esperança,
Per no veure la garsa sola,
aquesta a qui han picat els ulls,
pelat el cap, les altres garses.
Quan la lluna s’aixeca sobre el bosquet
que la carretera travessa, la pau omple el pit
del meu pare, perquè l’oblit li empara el cor,
la bella boira li nia als ulls,
té un vell casset amb música de la bona,
i l’aire és fresc, i ell torna a ser jove,
i ningú pot viure la vida que no és seva.
Sílvia Armangue
2 comentaris:
És un honor estar en aquest bloc. Dolors! no podies posar una imatge més adient! Això exactament és el què jo veia quan el vaig escriure! Una abraçada, m'encanten els dibuixos i els poemes que hi tens, un petò
S
Un poema preciós, realment molt preciós (tot i que sempre em diuen que aquesta paraula és cursi).
M'ha encantat, el ritme, el que despren, el seu significat, i el que destil·la.
Felicitats Silvia.
Publica un comentari a l'entrada