[A]punts suspensius

[A]punts suspensius

dilluns, 9 de setembre del 2013

El fill del trenc de l’alba


Fotografia de Lluís del Haro




A dins del pit jo hi tinc
punyals de coloraines

Enric Casasses

El fill del trenc de l’alba

Has heretat, de la rosada, la humilitat.
Has descobert, de dintre teu, que hi has fet niu i que tens corda i que hi ha lloc per on trepar.
Tens l’espiral clavat al pit i un punyal de coloraines.
Tens cordó, recargolat, des del melic fins a l’esperit, i
hi tens estrella, flor de seda i una espina a cada cella.
Tens calitja arran del tronc i vent del fort: de tramuntana.
Hi tens l’obscur a la mirada, la flor innata entre les cames i la sort de prop la tarda.
Tens l’instint que porta a perdre’s i l’olfacte de trobar-se.
Dos ventalls a les pestanyes i una porta oberta al mar.
A les mans, hi tens metxa, foc encès, pedra foguera i hi un caliu on coure el tall.
Tens brúixola a l’esquena, liquen, còdols, llicorella i un camí per endavant.
Amb tot, però, t’has adonat que no hi ha rastre d’haver estat i t’improvises.
T’has fet nou a cada esclat i has oblidat quin era el nom que et definia.
T’has fet flor que sols s’obria post el sol
i eres la flaire del matí que queda presa en el llençol.
Llavors, sent au, has planat per tot l’atzur i eres un Déu que no vol mal i que no emprenya.
Quan n’hi ha hagut prou, has arrelat i eres l’arrel d’allà on comences.
Has fet la dansa dels esperits i eres el cant que fa la pluja.
Has plogut cent anys seguits i has set l’ofec de quan n’hi ha massa.
Penedit, per l’abundància, t’has ventat i has set l’oratge que sosté la mar forana.
Des del puny t’has anat obrint i n’eres l’heura que hi creixia.
Ets silvestre. El fruit roig que tot s’ho menja i ets la fam del paladar.
De vora el verd, ets el fullatge i la fura més salvatge.
Dedins del cap, ets la llum que esberla el seny i que puteja. 
Tens l’ozó dedins el ventre i sempre fas olor de terra.
Ets maldestre, no vols treva i ets la nit que tots esperen.
Ets l’amor que se manyega i l’amor de quan es fa.
Ets l’impuls que es condensa en la quietud i l’espetec que s’expandeix de quan es trenca.
Ets bocins de mil miralls que s’han trinxat quan tot s’esguerra.   
Però ets la cura. Ets el mal que no fa mal i ets la bassa que no ofega.
Ets el soc de caure a terra i ets la força d’aixecar-se i sempre dus genolls pelats.
Ets l’intent de qui s’ho inventa i de qui ho prova.
No hi tens límits a la pell que envolta el cor i ets el batec.
Ets les ganes de qui busca i la màgia del qui troba.
Ets punyent com una nit plena d’estels i ets la llum de lluna prima.
Tens la màgia de les coses inservibles i l’encant del que és inútil.
Has nascut de matinada i ets el fill del trenc de l’alba i ets l’albada en si mateixa.
I, de la rosada, n’has heretat la humilitat.



Dolors Juarez

Setembre del 2013

2 comentaris:

Enric Sanç ha dit...

M'agrada molt el poema i la cita d'Enric Cassasses crec haver-la llegida al seu poemari "Desfa els grumolls", que a mi també em va colpir.

Dolors Juárez ha dit...

gràcies:)crec que és de començaments dels començaments i ocasió de les ocasions!!