[A]punts suspensius

[A]punts suspensius

dimecres, 4 de desembre del 2013

RELAT BREU

La joguina em cau
dels dits,
ara.

Miquel Bauçà


AQUEST SER I NO SER

Dolors Juárez

Hi havia alguna cosa de por i de pau, al carrer, i el silenci era opac com el negre nit de la nit. Quatre quarts i dotze tocs, ressonaven com si anessin molt enllà, com si no fos pels vius que tocava, el campanar. Ella, preferia aquest silenci de quan sembla que tothom dorm, encara que ni tan sols sigui cert, perquè no era la certesa el que havia provat de trobar. Només, potser, la pau; aquesta mena de serenitat que envaeix fins a atordir, que comença pel pit i acaba en l’aire gèlid de l’hivern, que passa pel picar del vent contra la cara, amb força, potent; ella provava, buscava, trobava, potser, de nit, en una solitud implacable, en el buit, en la mort o en l’absència; en el no-res; com en un stand by: aquest ser i no ser.

Les coses, la vida, no havia variat gens. Potser petiteses, els fills que s’havien fet grans, la solitud implacable i jerseis fets a punt acumulats als prestatges, vinils rallats, la vaixella, la mateixa durant més de quaranta anys, el vidre verd poc lluent, el vidre verd tant ratllat, la tetera d’una àvia que no havia arribat a conèixer, escrostonada des de sempre, des de temps immemorables o des d’on arriba la memòria, que vindria a ser el mateix. Tassetes encantadores que no s’havien usat perquè es reservaven per una ocasió tan especial que no havia arribat mai.

I tot per què?- Fotogrames a la ment-. Potser per això servia la vida, per recordar-la els darrers dies, per penedir-se i fer-se un tip de plorar, per desesperar-se de tant haver esperat qui sap a qui o quina cosa. Potser, fet i debatut, era això, que les coses passessin sense més, que no hi hagués destí ni cap motiu, que no hi haguessin senyals que portessin a cap lloc, que tot fos en va, que tot fos de tal  inutilitat que ser i no ser podia ser exactament el mateix.  Potser sí que era això, no adonar-se de res, no saber-ho apreciar i, sempre, com no, arribar tard o no arribar. - Solia pensar.

I Hi havia alguna cosa de por i de pau, al carrer, i ella sentia una mena de gust i de dolor quan arribava aquesta hora punta que ressonava pel poble com si no fos pels vius que tocava, el campanar. Aquesta hora que picava com un cop dur i sòrdid contra l’asfalt, contra els rajols de la vorera i contra el dia que de cop quedava enrere, com les seves passes, un tentinejar que et va allunyant de la vida, poc a poc, dòcilment, com si res. I li feia mal i li feia bé, sortir i notar el picar del vent contra la cara, sentir com tot, absolutament tot, anava passant, ja fos de resquitllada o tocant-la de ple, xocant, esquitxant, penetrant  fins a fer-la conscient.

I li provocava dolor, un dolor incommensurable que la feia sentir viva, latent, encara existent. Potser, era la única cosa que quedava de tot. Travessar el poble lentament, escoltar el silenci de quan sembla que ja tothom dorm, de quan sembla que tothom pot ser mort i acostar-se a ell, al seu record, al tacte fred de la pedra que fa tanta por. Resseguir amb el dit la inscripció aquí descansa un home bo 1943-1992. Deixar una floreta al damunt o un mocador o el que fos, alguna cosa que volés, que es mogués en aquella quietud que queda quan se’t mor algú a qui has estimat bojament o tènuement o inútilment.

I després, només hi havia aquell retorn de quan s’està de volta de tot. Resseguir els mateixos carrers amb el mateix tentinejar i amb la mateixa pena de quan hi havia anat. Sense saber si s’havia mogut res, sense saber què s’havia alleugerit o si, potser, alguna cosa s’havia agreujat. I entrava per la porta i, tot, absolutament tot, seguia igual. Vora nit, vora nit, intercanviava amb l’auxiliar d’infermeria que semblava un robot, la de l’habitació 23 pensava mentre ho deia Vora nit, vora nit. Li era igual d’on vingués ni perquè sortia cada nit a fer una volta. I a ella, li era igual que a l’auxiliar li fos igual. La de l’habitació 23, la de l’habitació 23 era, només, i, ja feia temps que, també li era igual.

Així, la primera cosa que va perdre des que va entrar a la residència va ser el nom -la de l’habitació 23-, i sabia que no seria la única cosa que aniria perdent. De moment restaven els fills, però algun dia també desapareixerien, lentament, intermitentment, si més no de la ment, del record, del pensament; serà com si mai haguessin set, encara que siguin, encara que existeixin, encara que es moguin i respirin i pensin. Arribarà el dia que entraran per la porta i ella, la de la habitació 23, preguntarà qui sou? Què voleu?

Qui seré llavors, quan desapareguessin els jerseis de punt no només dels prestatges del pis on no visc sinó de la memòria fins a oblidar-me d’haver teixit mai un jersei i què és o per què serveix. Qui seré llavors, quan no sàpiga què és un vinil ja sigui ratllat o intacte, o quan no recordi quina vaixella he rentat cada dia durant més de quaranta anys. Qui seré, llavors? Seré com l’àvia que no vaig conèixer mai  o com l’ocasió que tampoc mai va arribar?- Pensava sovint.

I un dia, encara que no era la certesa el que havia provat de trobar, va ser cert. Va sortir al carrer i quatre quarts i dotze tocs, ressonaven com si anessin cap a ella, no cap als vius sinó com si anessin exclusivament cap a ella, i li entraven pels timpans i li trontollaven en el pit i hi havia, al carrer, alguna cosa de por i de pau i el silenci era opac com el negre nit de la nit. I tentinejava  tot travessant el poble lentament, escoltant el silenci de quan sembla que tothom pot ser mort o de quan tothom està encara per néixer i una mena de serenitat la va envair  fins a atordir-la, un atordiment que començava pel pit i acabava en l’aire gèlid de l’hivern, que passava pel picar del vent contra la cara, amb força, potent; ella provava, buscava, ho intentava, de nit, en una solitud implacable, en el buit, en la mort o en l’absència, d’esbrinar què l’havia empès a sortir aquella nit, si el seu marit i els seus fills estarien a casa dòcilment dormint.

   
4 de desembre del 2013, a Berga