[A]punts suspensius

[A]punts suspensius

dimecres, 29 de maig del 2013

La terra on s’hi arrela i la que no.


Quin vent m'ha dut a la porta del bosc?
Maria-Mercè Marçal

Quin vent ens ha de dur,
jo que venia d’entre les pedres,
arraulida en espetecs de sorra solta
que em cruixia dins l’entranya
perquè era la terra que em naixia
i, llavors, era jo, un lloc on arrelar.

Però un lloc on arrelar i on no.
Em convertia, entre les teves mans,
en una cosa que es palpa i,
per entre el teu alè, en una cosa
que no es toca però es respira.

Jo, que venia de tants dubtes
que s’assecaven al sol com espigues
per després fer-ne garbes, que tu,
havies de cremar; mentre que jo
no ho sabia.

Perquè, de tu, no en sabia res més
que el bosc que duus a dins dels ulls,
i perquè no sabia, del vent,
que gira i que canvia i que arrossega
i que remou  la mar de fons,
i també, el pòsit que en els ulls
s’hi diposita.

I tu, que naixies del no-res,
com una cosa que ningú no sospita,
però amb arrel. Amb arrel que va a fondo
i vol el fondo.

Tu, que vols la terra on s’hi arrela
i la que no; que saps, del vent,
que gira i que canvia i que arrossega
i que estàs disposat a perdre el rastre.

Tu, que de la sorra solta
em fas castells dintre l’entranya
perquè vinguin nens a vora mar
i estimin les coses que sols serveixen
per l’encant.

Tu, que de mi no en vols res
que no sigui tot, i portes el foc
per arrasar els camps de dubtes.

Tu, que tens una por idèntica a la meva.
Tu, que enfront del vent igual com jo
estàs pensant: allà on ens porti.


Dolors Juárez
29 de maig del 2013
Casserres Poblepoema

dimecres, 22 de maig del 2013

Una altra calma [IX]






Hem arribat a pensar
i a resseguir el silenci infinit de la tarda quan calla

Hem arribat a gosar i a no gosar
i a transgredir les lleis del capvespre que ho volien tot fosc

Hem sigut allò que val la pena i la pena que faria el no ser-ho
l’espectacle de l’amor quan agafa efervescència
i la dansa acarnissada cos a cos

Hem vingut d’on ve tothom sense propòsits
i hem acceptat que cada nit vingués al tard i tingués lluna
[ho hem acceptat car no fa mal i feia bé i per bonic]

Hem estimat terres absents com un ambient o una duna
l’oceà fondo entaforat dintre les nines d’algun vell

Hem volgut, de la quietud, la inquietud d’entre les fulles
el bosc en calma revoltant-se contra el vent.

Dolors Juarez
22 de maig del 2013
Casserres Poblepoema