POEMA A UN DESCONEGUT

Imatge de Camille Stein

Portrait 67235

POEMA A UN DESCONEGUT

Quan arribi el solstici del fred a fendir-nos la pell
tremolor senzilla dels òrgans
i ens rodegin pollancres amb vesc a les branques
sortilegi que emmeni l ‘hivern
trepitjarem les fulles gebrades durant mil·lennis
la terra adobarà les petges de la por, malgrat
serà lent el corol·lari de l’amor
serà lent com ho va ser en els mil·lennis anteriors
quan ens va obrir i trencar el cor tantes vegades
l’etern que hem viscut resguardant-nos d’aquest món
ha emparat la solitud sota les pedres, i nosaltres
de tant aixecar-les vam situar-nos en el centre del mur
però escolta, ara que encara no em pots veure
cada vegada sóc menys lluny
només atreveix-te i intueix-me
perquè quan caigui la última fulla
el vent et xiularà el meu nom.

Dolors Juarez Garcia
22 de Novembre del 2010

D'ARREL

Faltava poc
venia el roig prement-ho fort
era ja quasi
no haver existit un dia abans
era com nou
i era de gris i no sent pedra
millor per mi
no témer-ho tot al ser-hi enfront
no ser-ho mai
deixar-ho ser
no salvar res

l'arrel acaba
sempre
aixecant l'asfalt.

Dolors Juarez
9/10/10