Una mà passant damunt d’una barana amarada per la pluja. Relliscant-hi. En amunt. Ella, amb un rostre com llunyà o molt antic, amb l’ahir gravat a dins i regalimant-li d’entre els dits. Tot allò que creia que creia caigut dintre d’un xàfec. D’un munt de coses, un no-res amb el gust d’aigua. D’humitat. Hores puntes aturades en campanars de pobles morts de tants anys sols –sense ramat, sense canalla-. Xiscles muts com una absència dins del cap. Les agulles mal clavades. La ferida endinsant-se en algun lloc que resta intacte; com la nit. Un oceà, i l’espera esperant-se. La humanitat, des qui sap quan, desesperant-se. Una remor venint de baix per dur els peus molls –males sabates-. Un xafarnat de coincidències fent xip-xap en els bassals. Les mans gelades per la certesa de no haver-hi retrocés. La barana que és llarguíssima. L’escala que s’enfila com un home que no es vol acabar mai. El cel trist fent-li la pena. Els ulls gastats de tants mals d’anys i tanta llàstima. El ventre buit d’haver-nos dut a tots a dins. Orelles llargues. Venes blaves resseguint-li per les cames i en endins. Pels canells i per les mans. Com si tots els rius desemboquessin en ella i nosaltres hi fluíssim i ens haguéssim de morir perquè el destí fos una vella. El xim-xim que ha amainat però no es detura. Poques treves atorgades en tants d’anys. L’esguard perdut en horitzons no gens precisos. Divagacions sobre el camí, sobre el camí, sobre el camí. La mateixa rel creixent-nos dins sense una punxa. L’heura de sang que amb virulència se’ns arrapa al mateix totxo. Tot allò que tendeix a perpetuar-se. Com la vida. Branques mortes en el volt. Soques ferides. Brots que comencen a despuntar com si cada dia comencés el dia o nasqués de nou el món. Miracles efímers ballant distrets enmig d’un toll. Repercussions banals i nens que no paren de néixer. L’esperança extingint-se dins del cor d’una velleta. El misteri mostrant-se translúcid en cada gota d’aigua capaç de contenir l’existència. Els segles dels segles –que algú diu-. La desconeixença total del per què de tanta pluja. I tantes poques treves en tants d’anys. I tants xiprers que sempre s’alcen.
Dolors Juárez
Octubre 2012
