Deixa’m que m’aturi
perquè en pugui ser conscient
d’aquesta tristesa,
que fa que tinc
i, que tenia oblidada.
Deixa’m que m’esbranqui
com l’hivern
habitant en la gebrada.
Que em reconegui abatuda
i tremolosa dins d’un toll.
Deixa’m dintre els marges
estancada, trontollant.
No facis de mi
aquest lleu vaivé al que vols
acostumar-me.
Deixa’m que no en defugi.
Que em recorri tot el fred
per l’espinada. Que la pell
cogui pels talls. Que pugui
témer-li a la vida més
que no a la mort.
No em regalis distraccions.
Deixa’m nua amb la consciència.
Solament amb la consciència.
Arrapada a l’esperit.
Per més que dolgui.
Per més fred que aquí hi faci.
Dolors Juarez
9-10 d’octubre del 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada