[A]punts suspensius

Claus

2012-02-07T11:08:00.000-08:00

La vida, no en sap de prendre mides.

Si t’hi fixes, ni tan sols la pell s’arrapa al cos.

No hi ha res que sigui exacte i, fins i tot,

l’exactitud és un paràmetre aproximat.

El cervell, no es mesura amb pensaments.

Ni el cor amb sentiments. Només l’ànima,

és el lloc inexistent que ho acull tot, fins i tot,

les claus de casa o la casa que no tens.

L’oblit, emperò, és l’antítesi del ésser

i és per això que quan m’oblidis no hi seré.

Deixar d’existir no és més que això:

oblidar el nom i la muntanya,

no saber si hi ha un motiu, fer drecera

per un marge o saltar al buit enlloc de a un riu.

Només, hi ha alguna cosa que s’ajusta:

Res està fet per durar sempre, però

tot està fet perquè duri una vida.

Fins i tot, la vida.

Dolors Juarez

7 de febrer del 2012

Rebobino

2012-02-06T11:11:00.000-08:00

No em trenco, m’esbocino.

Passo ràpid per arreu i em despentino.

Faig parades minucioses dintre els ulls.

De tant mirar i remirar, hi ha cops que

admiro. Rebobino:

Sí que em trenco, m’esbocino.

Passo lenta per arreu i no em pentino.

Faig parades minucioses dintre els ulls.

De tant mirar i remirar, hi ha cops que

admiro. Rebobino:

No t’admiro.

Et miro i et remiro.

No només.

A tu, t’estimo.

I ja no ho rebobino.

Dolors Juarez

6 de febrer del 2012

amb la nit.

2012-01-31T08:12:00.000-08:00

No saps quin nom ni les raons i

sense proposar-t’ho ets qui ets.

Va fer-se el caos fa tant de temps

que potser ni t’ho qüestiones:

- Vas passant per dintre el cos

mentre es desnona? –

Doncs, tanca els ulls i identifica’t

amb la nit.

Dolors Juarez

31 de gener del 2012

El cos, l’ esbotzem.

2012-01-30T12:40:00.000-08:00

fotografia de Josep Grifoll: Narcís alliberat

El cos, l’ esbotzem.

Hi entrem i en sortim

i sempre som gent de pas.

Dolors Juarez

3o de gener del 2012

Paisatge

2012-01-23T13:11:00.000-08:00

Ets com un bosc que

no s’ha d’acabar mai.

Portes en els ulls

l’oreig que no sap d’on ve i

tremolen sempre les fulles.

No hi ha res immutable

en tu. Perdures

en la intensitat del verd,

i en la fondària del misteri

que et guarda. Ets la calma

que et fa ballar les aigües

i la caiguda eternitzant-se

en el buit. L’horitzó

que se’m parteix a la cara,

ets. I, mirant-te de través,

correria enllà de tu

perquè no tens marges.

Dolors Juarez

23 de gener del 2012

Jo començant per mi.

2012-01-16T15:21:00.001-08:00

Jo fotuda dins la sopa.

Atapeïment de jo dintre dels porus.

Enfarfec de jo al paladar.

Jo amb jo parlant per mi.

Jo, atrapada en els miralls dels lavabos públics.

Jo, donant-me cops de caps contra el meu cap.

Jo, caminant per carrers on sempre hi circulo jo.

Jo, girant cantonades que em fan topar amb mi.

Espectre de mi dintre el meu cos.

Jo escapant-me i jo perseguint-me.

Jo perduda en el meu laberint.

Vertigen de mi caient al buit dintre el meu ventre.

Jo, intentant córrer una mica més ràpid que jo.

Jo deformada en el cul del meu got.

Jo, quan fa dies que no sé res de mi.

Jo, provant de com seguir-me el fil.

Jo amb jo quan no sóc jo.

Jo plastificada, amb noms i cognoms i una empremta.

Bombardeig de mi dintre del crani.

Jo amb jo dubtant de mi.

Jo, donant-me l’esquena.

Jo, amb tots els jos que no he estat jo.

Jo, regalimant-me per entremig de les cames.

Jo, vessant la llàgrima que em fa vessar el got.

Jo, sent el sac d’un cul-de-sac.

Jo, fora de mi.

Allà, jo.

Dolors Juarez

16 de gener del 2011

2012

2012-01-10T09:02:00.000-08:00

Apunyalant-nos dues mil dotze vegades vam saber-ne el mal
de la nit i la fallida, i de l’esquinç a la pell de la guineu quan fuig.
Mentre que uns vidres verds esmicolats ens clavaven les nines,
fixes, les tristeses perforaven el cel, deixant caure un xàfec net
de penes indecents massa apropiades sense tenir-ne ni un dret.
No ens recordàvem que no s’acaba el món ni quan s’acaba.
Havíem oblidat que tenim, el futur, encaixonat entre les cames
i que tot, en absolut, comença exactament pel que som ara:
papallones a l’aire.

Dolors Juarez
10 de gener del 2012

Aquesta carn d'esperit mimètic em té fregida

2011-12-07T12:23:00.000-08:00

TAULA DE POETES

Aquesta carn d'esperit mimètic em té fregida

El Centre Dona i Literatura organitza una nova edició de les taules de joves poetes sota el títol "Aquesta carn d'esperit mimètic em té fregida", vers extret d'un poema de Laia Noguera. Les poetes Marta Font, Anna Gual, Dolors Juárez i Estel Solé parlaran sobre la seva concepció de l'escriptura i llegiran una tria de poemes propis. Coordinen Marta Font i Helena González (Centre Dona i Literatura).

Dilluns 19 de desembre de 2011 a les 19h30
Sala del Professorat, Edifici Josep Carner, 5è pis
Facultat de Filologia, Universitat de Barcelona
c/ Aribau 2 - 08007 Barcelona
Organitza: Centre Dona i Literatura - Càtedra UNESCO Dones, desenvolupament i cultures

Sota els talons

2011-11-22T10:07:00.000-08:00

Amb l’ hivern encaixonat entre les cames

camines, et situes en el marge del silenci

i n’aprens, de la quietud, el seu idioma

i t’hi quedes amb la remor que fa la deu

perquè saps, que no cal marxar molt lluny

per a desprendre’s -perdre o reprendre-

del camí que tens imprès sota els talons.

Dolors Juarez

22 de novembre del 2011

Per aferrar-nos-hi.

2011-10-24T15:03:00.000-07:00

Hauríem d’haver après alguna cosa per,

ara, poder-la oblidar.

Per entendre que no vam entendre res.

Per adonar-nos que la nit és sempre nit.

Però calia obrir els ulls.

Esbatanar-los i fregar fort les parpelles.

Potser, el paper de vidre ens va faltar,

per llimar la perspectiva o afinar.

Per acostar-nos-hi.

Com si fóssim un linx o una marta.

Semblants.

També les urpes.

Afilant.

Per aferrar-nos-hi.

Dolors Juarez

24 d’octubre del 2011

-No va caldre-.

2011-10-10T08:42:00.000-07:00

A la nit hi havia encenalls vora el camí, i

vora el camí no-res que delimités el camí.

Amb els ulls mig closos mig oberts

i les pupil·les opaques, caminàvem i no.

Ho fèiem junts asseguts ran l’estimball.

Ens atreia la mort per estàtica i blanca;

els dies que s’empenyien l’un a l’altre,

l’encavallament de la nit amb les branques.

Del paisatge, en sabíem la joventut de l’ahir,

en recordàvem la bellesa dels troncs,

les clivelles suportant l’escorça i l’obstacle.

El somni era un llum penjant d’un fil,

amb ales de mosca i fibló d’escorpí.

N’ anhelàvem la picada sens saber-ho,

perquè no coneixíem la por que fa el temps

ni les coses circulars que sempre tornen.

Només la pedra rodolant, però Sísif

no l’intuíem. Encara, desesperàvem els ulls

per no deixar-los entrar dins de les òrbites.

El disbarat més gran era pretendre la intenció.

L’autor ja feia anys que havia mort, i el mite

desfilava avall mentre les hores

feia hores que havien deixat de desfilar.

La vida i la mort podien haver estat el mateix,

des de llavors. Tant, que no hauríem nascut mai

i ja no quedaria més nit on aferrar-se.

Dolors Juarez

10 d’octubre del 2011

Com mirar les coses, no per fora ni per força, si no només els ulls, tenim?

2011-10-05T14:47:00.000-07:00

Com mirar les coses,

no per fora ni per força,

si no només els ulls,

tenim?

Doncs,

deixant-les dòcils cloure,

les parpelles lentes,

confiades i amatents;

gravitant damunt la pell,

com si entréssim dins un bes

i en fóssim els llavis.

Com si ho haguéssim entès.

Que a fora sols hi ha hagut,

ja des de sempre,

el no-res més absolut.

Ni tan sols misèria.

Només matèria. Fullaraca

que un vent dèbil s’endu.

A dins, emperò

és on queda la idea.

I la fam i la llum i la mort

i l’amor. Menys la por

que se’ns dóna per força

i per fora. Com manilles.

Talment un crostó.

Per això,

que no ens desviïn més la vista, i

que no ens prenguin l’atenció.

Que som fidels de ben endintre,

d’allà on no ens pot robar ningú.

I, proclamem

la devastació de la matèria

i després el nostre indult.

Dolors Juarez

5 d’octubre del 2011

Perquè hi ‘via un bou

2011-09-21T15:29:00.000-07:00

Perquè venia d’embranzida

l’envestida d’un amor

amb dues banyes.

Perquè hi ‘via molta sal

i cossos nus dintre de l’aigua

xipollejant amb peus i mans

per clavar l’aigua dins les banyes.

I els ullals.

Perquè tenien quatre ullals

clavant-se a dins de l’embranzida

i mal clavant-se a la mirada.

Perquè no hi ‘via gaire més

que portar els ulls ben afilats

i estar a l’aguait per si venia l’envestida

i, si no venia, provocar-la.

Perquè hi ‘via sobre el cel

un altre cel molt amarat

que a regalim semblava un ull

que ho veiés tot negat de llàgrimes.

Perquè hi ‘via una tristor

i perquè hi havia un gra de sorra.

Perquè venia d’embranzida

i era un bou.

Perquè hi ‘via un foradet

per on deixar passar les llàgrimes

i perquè hi ‘via, fets de sal,

cossos nus amb quatre ullals.

Perquè hi ‘via quatre ullals

per clavar a l’aigua.

Perquè hi ‘via un gra de sorra

foradat.

Perquè hi ‘via una mirada

que esperava l’envestida.

I perquè hi ‘via un foradet

per on fotre-hi la banya.

I perquè hi ‘via un bou.

I també,

perquè no hi ‘via res més.

Dolors Juarez

22 de setembre del 2011

Amor

2011-09-14T01:49:00.000-07:00

"Petons" amb Montse Grifoll

Com una nit ficant-se’t cap endins.
Com l’horitzó que se’t rebrega al blanc de l’ull
i que t’eixampla la pupil•la. Hi sóc.
Com un reüll immens que et descobreix
amb la intenció i amb molta força. Viva.
Com unes ganes bellugant-te els dits dels peus.
Això. Els milions de llums petites que t’encenen.
En la passió, també, hi sóc. I de besllum,
en el voler saber-ne més de les persones.
Sóc. Quan se t’entafora encongit, el cor,
dins la tristesa que no has sabut mai de tan trista.
Hi sóc. Quan, per un impuls, a un cop de daus
t’hi jugues la vida i hi perds tota la pell.
Quan te li deixes pessigada dins de l’ànima. Hi sóc.
Com una esquerda en la raó que t’esberla l’enteresa.
Com uns bocins que fets de temps, vertiginosament,
s’uneixen. Com un calendari de l’any trenta-sis
que, empolsimat i esgrogueït, trobes un dia
al primer calaix de la tauleta. Com un mareig febril
que ho capgira tot i et fa perdre el món de vista.
Això. A les últimes pàgines del llibre. Hi sóc.
I des del començament.

Dolors Juarez
13-14 de setembre del 2011

No sé des de quan que no sé quan ni on.

2011-09-05T10:01:00.000-07:00

No sé des de quan que no sé quan ni on.

Tampoc del com el per què de les coses

ni la forma.

De dintre els ulls ninetes russes, hi veig.

Mirades amb mirades infinites que em topen.

Si més no o de moment i encara que... hi ha l’amor.

La vida xica arraulint-se dintre un ventre.

L’estona morta que ha servit per matar el temps.

L’instant concret que en un instant tot ho canvia.

Això és l’únic que existeix, i els sentiments.

Tinc tanta por que la por em fa menys por.

Hi ha costums que continuen sorprenent-me.

Al obrir els ulls després de cloure’ls, recomano

no trencar amb la rutina.

Que hi ha la vida no sé on, com ni per què

d’aquesta forma. I jo, ja no em conformo

amb fer-ho bé, sinó amb fer-ho.

Dolors Juarez

5 de setembre del 2011

ESTIC

2011-08-17T09:39:00.000-07:00

Reconciliant-me amb l’existència, estic.

Provant d’anar passant amb lleugeresa.

Cobrint-me les esquenes amb fulletes.

Carregant-me de pedretes com motius,

les butxaquetes, per anar tirant.

I, provo de comprendre’n, de l’atzar

o quinta essència, per on és que tu hi erres

dels verals. I, Immediatament després,

m’escapoleixo trepant vent, deler i espera

per l’espai. Del lloc mateix, n’empaito idees.

Planto ruda en el balcó i prenc tassons

de te del roig, si es dóna el cas. També

miro com fer-me un petit lloc enmig dels joncs,

per si de cas em cal tenir un lloc calmós

on descansar de tanta pressa irracional.

Desconnectar. I, Elaboro rams de flors

amb flors de bosc, naturalment,

i sense nom però amb tija forta.

Coses així que siguin xiques, les que anhelo

d’admirar. I, fer soroll, de tant en tant,

al picar pedra amb les mans. Me n’adono.

M’he assemblat a un neandertal

en temps estrany. I ara miro de tornar

a allò de sempre: les nits serenes,

silencioses, que em rebenten dintre el cap.

No puc dir que hagi trobat, de l’entrellat,

la solució. Però encara ho penso

com si em morís amb molt de mal.

Dolors Juarez

Agost del 2011

Més que res, només per això.

2011-08-03T10:49:00.003-07:00

Més que res, sols per saber

si això de tu, et val la pena.

Si has pogut, de dir-te el dubte

a les palpentes, sens plorar...

Si l’has sentit, de l’estrebada,

la incertesa, cosa estranya,

de la puta realitat. O, si potser,

la cosa vera, al acostar-te

al raig de llum que ha fet la idea

– o l’ideal- . I, també,

per si l’has vist: un horitzó

rascant el límit, amb les ungles,

quan n’hi ha.

Més que res, per si has sabut

saber de tu i et val la pena

continuar. Per, si has trobat,

en primer lloc, alguna freda

estança buida, on començar-t’hi

a acostumar. Per si has provat

de fer el intent de deslligar-te

de les puntes de les mans

i moure un dit, de tant en tant,

abans no sigui negre nit

o abans no sigui massa tard.

Més que res, només per això:

per si has pensat alguna cosa

i de quina forma l’has pensat.

Per si has gosat de preguntar-te

què carai t’has preguntat. O,

per si has trobat, en aquest temps,

que ser feliç s’assembla molt

a anar passant per algun lloc

on és millor dir-te que sí,

bàsicament, per no dir no.

Només per això. Per això de tu.

I per saber, si això de mi,

encara et costa d’empassar, i

que si vols, si et ve de gust,

potser algun dia qualsevol

podríem fer un petit esforç

i anar a sopar...

Dolors Juarez

3 d’agost del 2011

Que la pressa no et caigui sobre els ulls.

2011-07-28T12:08:00.000-07:00

Sempre arribes del mar

i en tens la veu ronca [...]

Cesare Pavese

Que la pressa no et caigui sobre els ulls.

Que quan tornis de la mar amb la veu ronca

en reconeguis, del silenci, la humitat; i que,

de la pell seca, no en culpis els dies eixuts

ni la soledat].

Que la lentitud t’arribi lenta a la mirada.

Que quan sentis la impressió que fa el dolor

i el mal de l’horitzó quan se’t clava a la cara,

siguis capaç d’intuir l’horitzó com la cosa

més llunyana].

Dolors Juarez

28 de Juliol del 2011

Variacions –en expansió-

2011-06-28T15:02:00.000-07:00

I

Estic decidint
alguns errors,
l’argument,
una allau
i l’estratègia.

II

El mite, gairebé,
és l’únic argument.

III

Evidentment, és urgent
donar degoteig de realitat
però de forma discontínua.

IV

Malgrat,
hi ha una expansió
entre el crit i la fe,
és molt apropiat
degustar l’esperit.

V

L’esperit, gairebé,
és l’únic argument
i la il•lusió, una allau.

VI

Hi ha alguns errors,
malgrat, els plans
i la fe.

VII

Entre l’esperit i el mite
hi ha una expansió.

VIII

L’argument,
l’estratègia
i la fe
són urgents.

IX

L’únic efecte
és l’argument.

X

Gairebé,
hi ha una expansió
entre l’argument
i la realitat.

Dolors Juarez 28 de Juny del 2011

és alguna cosa així com

2011-06-05T12:01:00.000-07:00

Provar de no estimar-te

és alguna cosa així com

nedar a contracorrent

en un riu, sent jo

el cabal que baixa.

Dolors Juarez

5 de juny del 2011

UNA NUESA -et dic-

2011-05-23T15:24:00.000-07:00

Una nuesa -et dic- .
Una nuesa amb cremallera metàl•lica.
Una nuesa amb cremallera metàl•lica que t’arribi als peus.
Una nuesa –et dic- .
Una nuesa amb vidres trencats clavats a la cara.
Una nuesa –et dic- .
Una nuesa amb la sang avortada.
Una nuesa amb la sang avortada regalimant-te entremig de les cames.
Una nuesa –et dic- .
Una nuesa posada a besllum que reveli les vertebres que se’t torcen dins l’ànima.
Una nuesa –et dic- .
Una nuesa de textura rugosa.
Una nuesa de textura rugosa amb la marca del ferro roent d’una planxa.
Una nuesa –et dic- .
Una nuesa amb molles de pa i amb els becs dels ocells picotejant-te l’estómac.
Una nuesa –et dic- .
Una nuesa amb alcohol de cremar.
Una nuesa amb alcohol de cremar i un llumí a les puntes dels dits –et dic- .
Una nuesa –et dic- .
Una nuesa de fusta podrida entaforada en els porus.
Una nuesa –et dic -.
Una nuesa de pela de poma.
Una nuesa –et dic- .
Una nuesa de paper esgrogueït.
Una nuesa de paper esgrogueït que m’expliqui una vida anodina -com totes- .
Una nuesa –et dic- .
Una nuesa de paper de vidre.
Una nuesa –et dic- .
Una nuesa de paper de fumar.
Una nuesa –et dic- .
Una nuesa de paper vegetal.
Una nuesa –et dic- .
Una nuesa de paper d’estrassa.
Una nuesa –et dic -.
Una nuesa que s’estripi fàcilment.
Una nuesa que s’estripi fàcilment com s’estripen totes les nueses.
Una nuesa –et dic- .
Una nuesa que a trossets petits m’ensenyi la nuesa feta miques.
La nuesa –et dic- .
La nuesa nua –et dic- .
La nuesa nua – et vull- .
La nuesa nua –et dono- .

Dolors Juarez
23 de maig del 2011

SOROLL

2011-05-09T14:13:00.000-07:00

Quin vent m’ha dut a la porta del bosc?

Maria-Mercè Marçal

SOROLL

Escletxes com inferns damunt la roca, cossos que no hi ha manera que s’hi aguantin, aquí: un jazz etern que ningú escolta. La porta del bosc ho és: la nostra porta. T’has de fer clau per passar-hi -pel pany- : És l’enigma el què em dius que et dic, però és que hi ha secrets que no ho són: si cau una verge s’esbocina però hi ha un home que en té el motlle. Hi ha coses que hem de fer abans no ens morim -com per exemple viure- a més, no tot el què ens volen fer empassar és comestible -no trobes que et venen basques molt sovint? –no és d’estranyar que tinguem sempre mal de panxa. Perquè i si et ve tos estant a missa què has de fer? És que hi ha protocols per tot, aquí: no hi ha Déu que respiri, per això el tenen a la creu, el pobre; i hi ha una vèrbola en l’ambient que s’encomana, a l’escola ensenyen als nens a com han d’expressar-se, es veu que és un diagnòstic generacional i no sé sap si hi ha cura -ni diuen el parlar per no callar- i després la gent resa fluixet perquè té por d’anar al infern i jo que faig tot el soroll que puc perquè s’esberli. Ho sents? Escletxes com inferns damunt la roca i, jo, buscant la forma d’encabir-m’hi.

Dolors Juarez 30 d’abril del 2011

-una altra- CALMA

2011-05-04T08:11:00.000-07:00

Un altre cop vols agitar les aigües
del llac.
Està bé, però pensa[...]

Joan Vinyoli

-una altra- CALMA

Has sentit el silenci

- està bé –

que t’hagis recolzat contra d’un tronc per notar el picar del vent contra la cara

que t’hi hagis repenjat amb les cames arronsades embolcades per les branques

-de marduix –

Està bé

que fent reüll passant pel llac et descobreixis sent on ets exactament

que t’hi adiguis un instant fent-te translúcid dintre l’aigua

-i que hi trontollis –

Està bé

que acceptis serè el desgast dels esculls

però pensa

que amb un sol embat n’hi ha prou per remoure de fons el pòsit de l’aigua.

Dolors Juarez 4 de maig del 2011

pluja d'estels

2011-05-01T16:24:00.000-07:00

Encara cauen estels amenaçant-nos la casa –ho veus?-. Són els somnis que s’escolen per la membrana fosca de la ment. Les coses que desitjàvem tant fort han fet això que no som. Si un dia et mires al mirall i et trobes transparent llavors vol dir que ho has fet bé. Més o menys com tothom, ningú és qui és. Llei de vida i consol. Si et fixes en els ulls d’un vell veuràs la guerra dins les nines. Hi ha una lluïssor dins la tristesa que fa que m’enamori. De vegades m’imagino què faria si tu hi fossis. La buidor és un estat natural. Els gerros en sí no comporten les flors. He passat per un carreró de llosarda i en una fatxada hi he vist unes hortènsies molt blaves i he pensat que es pansirien. Demà a les vuit aniré a missa. Diuen que si reses no penses tant i que si beneeixes el menjar t’engreixes. Sovint em poso tant nerviosa que em deixo sense ungles. Em sembla que aniré a cal metge i li diré que sóc boja. Vaig provar de fer-me una trena com quan era joveneta però després em va fer vergonya de sortir al carrer. Havia planejat que quan tingués els anys que tinc tindria dues canalles. Fa molt que m’hagués hagut de casar amb tu però no vaig trobar el moment. No provo de convenç-te. He tingut tantes estones mortes que m’han mort. Vaig mirar el cel per la pluja d’estels, jo. –Saps?-.

Dolors Juarez 1 de Maig del 2011

DITS -de Vicenç Zumajo-

2011-05-01T03:45:00.006-07:00

Hi ha versos que la mà no escriu

perquè tímida calla.

Tinc paraules entre els dits

que intenten enfilar-se

i per què no s’escoltin

tinc sovint la mà tancada,

o les porto una a una

a la boca per empassar-me-les.

Hi ha mots que conservo en el silenci

per visitar-los i recordar-te,

per recordar-te i visitar-los.

Vicenç Zumajo

un conte

2011-04-30T12:32:00.000-07:00

Que ens ho expliqui la terra silenciosa entre els salzes

si vindrà a acaronar-nos la nit quan tinguem la ment blanca

si el rosec ens farà perdre la petita urgència dels dits

o el desig

o la calma

Que ens ho expliqui la tarda asseguda al jardí

per saber la paciència abans de dir la paraula

o si llavors les llavors ens faran tenir brots

d’histèria o de por

o de plantes trepant per l’escorça de l’arbre

Que ens ho expliqui una vella que s’acosti amb bastó

que ens demostri la sort amb les mans tremoloses

i buides

Que ens ho expliqui una nit amb la respiració molt pausada

que ens digui fluixet el nom d’aquest món

que ens aparti els cabells i ens dobli el llençol

a rascar de la cara.

Dolors Juarez

30 d’abril del 2011

Ni barrots

2011-04-20T10:35:00.000-07:00

Mai no he cercat de dreçar-li cabana,

a aquest amor, ostatge de l’atzar.

L’he volgut eix d’un enforcall al mar

sense parets ni tanques ni barana.

Maria-Mercè Marçal

XXXI

Gravats a foc a la consciència -prejudicis en el fons-

de com fer un pas sens aquest llast de terra ferma

en els talons, com aixafar la ingravidesa, de l’amor

com contenir-nos del sotrac que ens fa la idea, dintre el cor

si a camp obert no hi ha parets ni –tampoc- no hi ha barrots.

A les meves mans

2011-04-10T10:06:00.001-07:00

- ETS L'ALÈ -

- CURACIÓ-

per això el coltell que tots portem entre els ullals

2011-04-09T12:33:00.000-07:00

XXIX

Tot ens hi porta, al mateix punt de la tortura i a l’encant

com una gota sobre el crani degotant i que no para, mai

la terra absent és un forat que ha fet xip-xap damunt la roca

que s’ha desfet com una cera amb una flama dintre el cap

això és la idea: una certesa en una ment que no la pensa

la terra groga: el pas en fals en un passant que no s’ho sap

res de memòria: una mentida repetint-se en cada embat

les coses òbvies: una estretor dintre el cervell que fa ofegar

això és la corda: un excedent de pensament que no respira

això és l’ instint: l’acostumar-se a ser un ofec i anar nuant

com si la vida: un doble nus en els canells lligant les venes

després les mans

per això el coltell que tots portem entre els ullals

-per anar afilant-

per si de cas que ens hem begut l’enteniment

i ens n’ adonéssim, del mal de l’aigua quan és clara al paladar

i ens hi atrevíssim, a escopir enlaire una veritat de tant en tant

i enlloc de penes, tir-pedretes fent-li encert a l’entrecuix d’una vestal

perquè gemegui, que ja n’hi ha prou de tants de sants i tantes verges

que ens floreix roja com la sang

la nostra terra: un ennuec de tant de dir –i de dir i de dir- la llibertat

quan no hem gosat ni estirar encara el fil tan prim que ens té lligats amb una llosa

de peus i mans i cor i pit i d’esperit, no fos el cas que fóssim tanys que mai no arrelen

que fóssim buits fràgils i dèbils ben igual com bombolletes

i un ventet lleu -sense intenció- ens fes volar, o

-per anar afinant-

desaparèixer].

Dolors Juarez 9 d’abril del 2011

durant l’estiu la fragilitat és una flor que s’ha pansit dintre la boca

2011-04-03T13:51:00.000-07:00

XXVIII

Ens han caigut els anells a dins del llac –els sents?-

la facilitat amb què s’hi han fos és igual d’aterridora

que els lligams, estacions fent-nos el dit així de prim

i l’os, l’estructura que ens havia d’aguantar –pertot-

a tots, durant l’estiu la fragilitat és una flor que s’ha pansit dintre la boca

o al cor, una buidor que s’ha esberlat per donar pas a grans veritats, o no

el darrer mot no garanteix que vindrà al poc tot el silenci

de cop, hi ha una paraula que en el pit mai no ha existit

amor, com un matí del mes d’abril sota les runes, colgat

com si ens haguéssim desdonat de molt abans, potser

d’abans de néixer].

Dolors Juarez 3 d’abril del 2011

Revista Q -poema de Dolors Juarez-

2011-03-28T07:04:00.000-07:00

(clicar per ampliar)

A la gent li agrada sentir, sigui el que sigui

Virginia Woolf

CALMA

Quan la quietud en una exhalació rompi amb força contra els rocs de la quietud

serà quan tu et cansaràs de la quietud

quan vingui lenta tan lentíssima que es pari

romandràs

exasperat envolt en un terrabastall tan silenciós fins que se’t commogui la consciència

restaràs

seràs l’immòbil

en una esgarrifança tan pausada que exaltada

esdevindràs

una estructura emocional que se’t bellugarà entre les fulles tremoloses enmig l’ hivern

el tronc ferit que el temporal esbranca

seràs

la contundència amb què l’amor bat les ales i marxa

un ploraner en un llagrimall que se li glaça

la llàgrima filtrant-se dins d’una aigua

les esquerdes creixents en la superfície gelada d’una bassa

i potser res més.

Dolors Juarez

28 de Desembre del 2010

UN BOTÓ NEGRE -relat breu-

2011-03-23T03:57:00.001-07:00

Un botó negre

Un botó gros, negre, amb fil creuat que ja li balla; de l’abric de llana beix, el botó gros de dalt de tot, és l’únic que serveix, els altres de fa temps que ja no es corden.

Agenollada als peus d’un banc toca la fusta amb un frec suau "que encara raspa en la gola del silenci " –coses així són les que resa - "Si lliurant-me en el batec d’alguna cosa que és tan viva com l’amor pogués desdir-me d’una cosa, de la pena de plorar com una verge al pedestal, amb la pell blanca i ni una llàgrima. La joia tota condensada en una gota de suor i de sacrifici com una sang fent-me la marca, la del dit feta amb l’agulla per tenyir-me els llavis rojos i desfer-me’n de la cera, la del ciri a l’estàtua del miracle, per la llum que em farà eterna com un xiscle ressonant en les parets de pedra freda, de l’església i de la cova, en els murs de la vergonya on els ulls clavats amb puntes m’acompanyen. La vergonya d’haver amat amb un silenci sepulcral que no es confessa de la pena i diu la glòria, de l’amor, les coses dolces que heu sabut i us heu callat, mosquetes mortes..." Es santifica tres vegades i s’alça.

Passa pel passadís que fan els bancs deixant enrere el ressò de les seves pròpies passes, un ressò de taló primet i baix que cada cop que fan un cop, les sabates verd gastat li rasquen per darrere i, d’encetada que és la pell, sembla, que hi tingui incrustada una pansa. Traspassa la portalada de l’església i fa un sospir com si el seu cos li sortís de l’esperit i es treu la mantellina com si es tragués un llast de sobre. "Amén".

***

Passa per un carreró estret recobert per la llosarda que està humida per la pluja i li fa pensar en la por de caure "viure així com encongida per un cor que no em rellisqui fins la roca, senyor, com seria una tristesa esmicolada contra el terra si no igual que s’hi assemblés als pètals roses d’una rosa, a un ventijol que ha fet l’aroma dintre els llavis, a una espina que és clavada enmig la llengua i no fa nosa, senyor, si bategués més fort m’espantaria i fóra jo qui el llençaria amb molta força, perquè dansés en la corrent que fa la sang quan deixa un rastre en el camí que ara m’hi porta, a recer, al fons de tot, on és ben meu, el cor i el gos, que espera enfront, a la façana blanca".

Treu la clau fent-li un clic al moneder verd, i més aviat gros, que portava a sota de l’aixella, mentre que per sota es desfà de les sabates. Li dóna dos voltes al pany amb una clau que és de rovell i s’ajup, es llepa dos dits i es frega les panses del talons, recull les sabates amb els mateixos dos dits i entra a la casa blanca del fons del carrer i, a darrere, el gos, que no borda.

***

Es descorda el boto de dalt de tot de l’abric i se’l treu, el deixa a la taula del menjador i d’un moble gros que hi ha enfront en treu una caixeta metàl·lica i s’assenta en la cadira més pròxima. Frega la caixa amb la mà suau "que encara raspa en la gola del silenci".

l’obre i en treu un rodet de fil negre que porta clavada una agulla, l’enfila i es posa a cosir el boto de l’abric que li balla "el fil creuat i la creu en fil d’un dol cosit que ja no em plora, l’ull clavat enmig del mur de la vergonya, que més cec és qui no sent res que qui no ho gosa, l’amar prohibit que sols es besa i vessa gotes de suor per un gran goig que es condensat enmig d’un crit que és ensordit, i és la passió i no la vergonya, la pena sols si cau el cor i es trenca en mils i es fa bocins en la llosarda, que prou que ho saps trista de tu que més tristesa té la verge que als peus s’hi deixa cremar cera i no ha fet encara un gest miracle, que dins del ulls primer de tot una lluïssor i després un foc a dins el ventre que no crema, que encén les ànimes, i si unes mans que siguin d’home toquen suau el llavi quiet encara em raspa el lleu patir d’un gran plaer enmig de la gola, que duri sempre i sigui igual com fer-me eterna enmig d’un crit, que penedir-se es fa només davant la creu i això és un fil, sense promeses, que no cal pas que aquest cosit duri infinit, que hi ha fil negre per les penes i pels morts i jo aviat hauré de fer-me amb un rodet de fil blau cel, per coses bones..." Es cargola el fil a la mà i amb una tibada seca fa un clec que el trenca i, abans de deixar clavada l’agulla al rodet, es punxa el dit i es prem la pell per fer-li sang i amb la sang es frega suau el dit en contra el llavi i se’l fa roig "que encara raspa en la gola del silenci".

***

S’alça i deixa la caixeta metàl·lica al calaix, agafa l’abric i es situa davant del mirall que hi ha al costat de la porta d’entrada, se’l posa, es mira els llavis, es corda el botó de dalt, cosit en creu amb un fil que ja no balla. Va baixant la mirada pel mirall i observa com l’abric es va obrint poquet a poc, no res a fer-hi amb els botons que un ventre inflat tant els separen dels seus traus. Fa un frec suau sobre la panxa "que encara raspa en la gola del silenci, aquest cor xic que porto aquí que no se’m trenqui, i si em surt mut, que no ho sap dir, que no hi pateixi, que l’amor, fill del la mare, és tan bell com el misteri".

Dolors Juarez

22 de març del 2011

sols

2011-03-14T15:40:00.000-07:00

Fotografia de Joan Marc Caselles

XXIV

La lentitud que fa la pedra al desfer-se’n

de la pedra; cop de roc en contra el roc per demostrar –com-

que fos cert que un roc fos roc fins quan s’esberla –fins i tot-

com la consciència dins del crani perforant -en la consciència-

per encabir-hi més consciència quan ja vessa -de consciència-

però fins a quan podríem dir que és suportable tant de mal

de cap etern

que fa la ment quan ja sols pensa, no només

sinó un excés de pensament fins que ens el nega

el sentiment;

com que fos cert que fóssim sols un arbre sec amb una fulla –només-

com si fos cert que un lleu buf d’un mig sospir sense passió pogués endur-se’ns

sols

-no només

sinó sols -.

Dolors Juarez 14 de març del 2011

brots

2011-03-13T09:42:00.000-07:00

Fotografia de Joan Marc Caselles

XXIII

Una bossa de pedretes que es rebenta dins del cap

com la consciència; espetec de noses soltes que es desprenen

de les coses que no es poden suportar, primaveres dant-nos brots pena per pena

les branquetes dèbils mortes que es refan, pètals llisos rosa fort és el què ens fan

en la memòria; noms de flors que sense nom han arrelat

com una essència; quan pensàvem que en sortíem i el què fèiem era entrar

-a l’all- però ja de sempre

si estacions que solapant-se en una tarda d’un sol dia ens han del tot destarotat

de on anem a què veníem, tots els anys que em empassat fins a negar-nos de l’empatx

i coses òbvies;

altres coses que per fer veure que sí o fer-les lleu o que ho semblés les hem obviat

i no per força;

com si haguéssim nascut dòcils i ens vincléssim com les branques d’un desmai

sens badar boca;

com si el fred ens hagués mort alguna cosa

que ens hagués deixat ben secs de tant plorar, i ara

que és primavera, no la poguéssim recordar.

Dolors Juarez 13 de març del 2011

a la punta de la llengua

2011-02-19T12:06:00.000-08:00

XVIII

Inesperat. Canvi de rumb pel vent furiós que agafa amb força -el coll-

d’ on durà la mà que estreny, coure a l’arbre que amb desdeny i una tardor

tot desprenent-se,

un paisatge inexistent i l’horitzó que és una esquena i no ens la dóna

fruits secs: coses tristes que a la gola, una nou entravessada que ennuega

el mot mut que el sol desfà dintre dels ulls amb un desglaç imperceptible

per les galtes en avall fins la barbeta, un silenci inundant que hi regalima

des del fred al què no hem dit, la saliva acumulada i un rosec de fulles tendres

de com empassar-s’ho, una hòstia ben donada amb el palmell contra el clatell

per mirar enrere; una ullada més profunda cap endins, de com desfer-nos-en

haurem d’aprendre a escopir-li amb la ràbia d’aquest nus que ens ha niat a dins la boca

de les coses que no hem dit, però que teníem, sempre, a la punta de la llengua.

Dolors Juarez 19 de febrer del 2011

Et pinto un bosc dins l'ull

2011-02-13T10:44:00.000-08:00

et pinto un bosc dins l’ ull

Josep Grifoll

La passió que és silenciada dintre el bes, per un sol bes

l’esgarrifança que ens recorre tot el cos, a reguitzells

un eixam de papallones hivernals que prop del coll ens bat les ales

a això ens devem, a l’amenaça de la flama al fons de l’ull

ens hi exposem, a l’alè que s’ho enduu tot per endavant

en un sospir, el bosc encès dins l’espessor del color verd

una mirada, el pensament cremant igual com una garba

com si fos cert, una guspira que li esclata enfront el vent

com si fos cert i, nosaltres en tinguéssim les mans lliures

els dits se’ns claven amb la força enclavada enmig la pell

vastament, el foc prenent la terra absent, en un batec

perquè de com morir-hi, preferim, més que un cop sec

la terra ardent que tot ho arrasi.

Dolors Juarez

13 de febrer del 2011

...de com tornar

2011-02-07T02:44:00.000-08:00

XVI

Lassitud en les parpelles dins l’esguard de la memòria en un caient

commovedor; una ràfega implacable que ho deixa tot al descobert

s’alcen les fulles d’un marró que és molt ressec i trencadís, no admet el tacte

són les coses invisibles com el vent, els remolins que se’ns emporten

enllà del temps, se’ns acut un cop d’oblit que ha transformat aquest paisatge

de la pell a què veníem, còdols molls entre les mans d’un eremita al fons del llac

espetec de pedra fina que despresa de la ment amb la constància, tot ho colga

hem d’aprendre com furgar-hi amb la paciència enclavada entre l’ungla i l’ ullal

entre les dent, la persistència, tany d’herbeta que ens arreli al paladar

com l’esperança, bri de llum a dins dels ulls on mirar fixa

una cova de records no gaire fosca que, a redós, mai ens caigui el pes neguit

de com tornar].

Dolors Juarez

6-7 de febrer del 2011

la durada de l'espera

2011-02-05T11:08:00.000-08:00

Fotografia de Joan Marc Caselles

XVII

Petges velles de l’antic que ens persegueixen

cop de pedra contra el crani i una ment fent-li remor a la consciència

la durada de l’espera en una llengua silenciosa

fulles seques vora el riu amb la gebrada fent metall de fulles dagues

prop del coll tot ho amenaça, el temps del fred

incisió neta i profunda enmig del pit en un avís

un auxili entravessat entre la gola i la memòria

nits d’estels que punt per punt ens assenyalen

la ferida: una mirada que ens alleugi del hivern

és a això al què veníem, no només, en una vida

coses xiques que es desprenguin del no-res

i deixin rastre.

Dolors Juàrez

5 de febrer del 2011

...tot ho emplena

2011-01-30T10:05:00.000-08:00

La sang en gota sobre el blanc desfent el fred

rastre de nit que amb cop d’amor ens fueteja

què en sabem del cor fendit sinó l’absència, sols

clivellats llavis els que dessagnen el bes i callen

qui ha esfullat l’arbre ferit que amb un desmai vessa de pètals?

llot de sal dintre dels ulls i a les mans la terra ferma

de on aferrar-nos, caldrà mostrar-ne els palmells buits

perquè es sent lluny, com un batec, que tot ho emplena.

Dolors Juarez

30 de Gener del 2011

quasi intacte

2011-01-28T14:25:00.000-08:00

Dibuix de la Sílvia Armangué

XIV

Just de sota d’un monticle com de talp hi ha la tarda

clivellada terra la dels ulls per un sol de l’horabaixa

de on posar-hi un fil de dit a la ferida amb la pell seca

gotes d’ulls de la consciència i una paüra silenciosa

la dels llavis, com callar-li el primer fred a la consciència

com donar-li el darrer alè al buit glatir de la paraula

com recompondre de les runes ja tan velles la innocència

com del bosc trobar-hi el vesc de diadema i els cabells

de dona verge, molt endins tocant l’entranya, a la bellesa

que quan caigui en un forat fosc i profund de gola fonda

resti almenys algun indici d’haver set al tard de tarda

l’haver vist alçar la boira al blanc de l’ull i una memòria

de nineta cristal·lina quasi intacte.

Dolors Juarez

28 de gener del 2011

1, Lluís Soler canigó a 125 veus

2011-01-26T08:18:00.001-08:00

com un retorn...

2011-01-24T08:38:00.000-08:00

Pintura del Juvi

Un so ferit que fendeix, s’estripa l’entranya de la terra

recordatoris gravats a la primera pedra, de on veníem

si a la nit només l’obscur, un bri de llum és una estrella

llampurneig intermitent, el pensament té els ulls verds

alguna cosa que brota enllà és profunda com l’avenc

què ens ha de dur, si l’ inici és el principi i el final és el fi

estalagmites de glaç que se’ns claven i punyals a l’escorça

retrocedir és al camí de l’abisme – no ho oblidis, no et giris i tira! –

la primera pedra ja ho deia, que ens tornaríem a veure.

Dolors Juarez

24 de gener del 2011

I tu, què vols saber?

2011-01-14T11:33:00.000-08:00

L'Origine du Monde, 1866

Gustave Coubert

I Tu, què vols saber?

L'origen del món. Cony!

L'origen del món...

Dolors Juarez 2010

Poemes de la terra absent

2011-01-09T11:20:00.000-08:00

VII

S’alçarà la boira i comptarem els pètals d’una rosa

murmurarà el vent les coses boniques del mite i nosaltres callarem

serà tant senzill que la consciència servirà per recordar la senzillesa

perquè havien plorat tant que semblaven vives les roques, per primer cop escoltarem

l’espetegar de fons serà el suïcidi del temps que ja no és cap deïtat

a d’altres coses ens deurem quan ens agafi ferma pel coll la soledat

perquè veníem tant sols que sols podem no més que trobar-hi l’escalf

de la terra absent, el poema ja hi era

una ràfega de vent fortíssima l’ha destapat.

Poemes de la terra absent

2011-01-07T14:36:00.000-08:00

III

La consciència arrapada en l’escorça murmura la saba

eix vertebrador que ens ha de sostenir en la terra absent desarrelada

tant a prop de la riba d’un riu que ni un pont no el salva, estem

que soles goles entravessades enmig la solitud ho saben i ho callen

la treva del temps engendrant uns ventres a vessar de quietud ens trava

espetega una nou partida contra un crani i esdevé el cervell capficat

assecada la font que havia de calmar-nos la set ja no ens brollen paraules

de com sortir-nos-en, d’ara endavant haurem de pensar com les roques

immòbils amb l’esguard esperançat que una pluja finíssima les desvetlli.

Dolors Juarez

7 de gener del 2011

IMPLICATS

2010-12-13T14:51:00.000-08:00

IMPLICATS

Hi tens a veure. Amb el color que agafa l’heura enmig del maig. Amb l’alineació dels astres sobre el cap. Amb el magnetisme de la lluna i de la mar. Amb l’arrodoniment dels còdols. Amb la pluja. Hi tens a veure. Amb el modernisme i amb els versos que has deixat en el calaix. Hi tens a veure. Amb la nit. Hi tens a veure. Amb la calma de les pedres. Amb el silenci dels jardins. Hi tens a veure. Amb la solitud que parla Rilke. Amb les pinzellades al cartró que un dia Munch. Amb el seu crit. Hi tens a veure.

Hi tens a veure. Amb la gebrada que ha glaçat aquest matí. Amb el raig de llum que troba lloc entre les branques. Hi tens a veure. Amb el bedoll. Amb el reflexa que no hi veus a dins de l’aigua. Amb els tolls. Hi tens a veure. Amb l’escalfor. Hi tens a veure. Amb l’argila. Amb l’escorça. Amb la saba. Amb el vesc. Hi tens a veure. Amb el bosc. Hi tens a veure.

Hi tens a veure. Amb cada papallona que ha esberlat cada crisàlide. Hi tens a veure. Amb els nadons que s’han llençat a les deixalles. Hi tens a veure. Amb els nadons. Hi tens a veure. Amb els veïns. Hi tens a veure. Amb l’amor. Hi tens a veure. Amb París. Hi tens a veure. Amb el 1789. Hi tens a veure. Amb el 1939. Hi tens a veure. Amb Berlin. Hi tens a veure. Amb Argentina i amb la plaça i amb les mares. Hi tens a veure. Amb el 1968. Hi tens a veure. Amb el maig. Hi tens a veure. Amb la guerra i la protesta i la sang. Hi tens a veure. Amb els anys. Hi tens a veure.

Hi tens a veure. Amb la buidor que ocupa el cor dels desolats. Amb la fam d’amor que fa que es mori tot un món. Amb la fam de gana que fa es mori tot un món. Amb l’altre món. Hi tens a veure. Amb els egipcis i amb els grecs. Hi tens a veure. Amb els maies i amb els inques. Hi tens a veure. Amb la perfecció del Partenó i amb el pes de les cariàtides. Hi tens a veure. Amb la massacra i els esclaus. Hi tens a veure.

Hi tens a veure. Amb Kavafis. Amb la bíblia. Amb l’alcorà. Hi tens a veure. Amb els jueus i els palestins. Hi tens a veure. Amb el Tibet. Amb el Sàhara. Amb Mèxic. Amb Colòmbia. Amb el Perú. Hi tens a veure. Amb la Xina i amb Corea. Hi tens a veure. Amb els llocs. Hi tens a veure.

Hi tens a veure amb Modigliani. Hi tens a veure amb les tres gràcies. Hi tens a veure. Amb Dant. Hi tens a veure. Amb Voltaire. Amb Baudelaire. Amb Rimbaud. Amb Verlaine. Amb Crist. Hi tens a veure.

Hi tens a veure amb les creus. Hi tens a veure amb els jutges i amb els polis i amb els presos i amb els rics. Hi tens a veure.

Hi tens a veure amb el Big Bang. Hi tens a veure amb el Big Ben. Amb el Bin Laden. Amb els jesuïtes. Amb els mossens. Hi tens a veure. Amb els mestres. Amb els monjos. Amb l’escriptura. Amb els secrets i els documents. Hi tens a veure. Amb els terroristes i assassins. Hi tens a veure.

Hi tens a veure. Amb les armes. Hi tens a veure. Amb les flors i amb els ocells i amb les granotes i amb les serps. Hi tens a veure. Amb l’ Edèn. Hi tens a veure. Amb Renoir i els ulls absents. Hi tens a veure. Amb el franquisme. Amb el nacionalisme. Amb el feminisme. Amb l’anarquisme. Amb el totalitarisme. Amb el comunisme. Amb el dadaisme. Hi tens a veure.

Hi tens a veure amb Martin Luther King. Hi tens a veure. Amb Gandhi. Hi tens a veure. Amb Maria Teresa de Calcuta. Hi tens a veure. Amb Dalai Lama. Hi tens a veure. Amb la pau. Hi tens a veure. Amb les persones. Hi tens a veure.

Hi tens a veure amb la ceràmica dels plats que s’han trencat. Hi tens a veure. Amb la sal. Hi tens a veure. Amb els mirall i ferradures i gats negres. Hi tens a veure. Amb la sort. Hi tens a veure. Amb els daus i amb Ítaca i l’atzar. Hi tens a veure. Amb Ulisses i l’Odissea i amb Homer. Hi tens a veure. Amb el James Joyce. Hi tens a veure. Amb la literatura i l’art i la passió. Hi tens a veure.

Hi tens a veure. Amb la lava escopida d’un volcà . Hi tens a veure. Amb Pompeia. Hi tens a veure. Amb el Vesuvi. Hi tens a veure. Amb l’Etna. Hi tens a veure. Amb el Sena. Amb l’Amazona. Amb el Vístula. Hi tens a veure. Amb l’Ebre. Amb el Ter i el Llobregat. Hi tens a veure. Amb la riera de Merlès. Hi tens a veure. Amb la fluïdesa de l’aigua fins la mar. Hi tens a veure. Amb l’onada. Hi tens a veure. Amb l’Antàrtic. Hi tens a veure. Amb l’oceà i la platja i el volcà. Hi tens a veure. Amb els núvols. Hi tens a veure.

Amb el diable. Hi tens a veure. Amb el infern i amb el foc. Hi tens a veure. Amb l’espurna. Hi tens a veure. Amb l’holocaust. Hi tens a veure.

Amb els morts. Hi tens a veure.

Hi tens a veure. Amb les dites populars. Hi tens a veure. Amb les cançons per als infants. Hi tens a veure. Amb els poemes de Nadal. Hi tens a veure. Amb les llums. Hi tens a veure. Amb la veu. Hi tens a veure. Amb Lluís Llach i Raimon i Serrat. Hi tens a veure. Amb els Rolling Stones. Hi tens a veure. Amb Mozart i Beethoven i Bach. Hi tens a veure. Amb les quatre estacions. Hi tens a veure. Amb Vivaldi. Hi tens a veure. Amb el so. Hi tens a veure.

Hi tens a veure. Amb Joan Maragall i amb Joan Vinyoli i amb Joan Alcover i amb Joan Margarit. Hi tens a veure. Amb Sant Joan. Hi tens a veure. Amb l’arc de sant Martí i amb els sants. Hi tens a veure. Amb els ulls irisats. Hi tens a veure. Amb l’esperança i la lluita i la il·lusió. Hi tens a veure. Amb la poesia i el món – collons -. Hi tens a veure.

Dolors Juarez

13 de desembre del 2010

O NO

2010-12-12T04:33:00.002-08:00

O bé no- o bé no i no- tot no- o bé pluja-
Màrius Sampere

O NO

Hauràs. D’obrir els ulls de matinada o no. Picar l’ull i recollir quatre pestanyes o no. Hauràs. De comptar les gotes d’aigua perquè no vessi mai el got. O bé eixugar-te aquestes llàgrimes o no. Fer un glop. O bé no. Escapar-te quan vinguin molt maldades o bé no. Fer-hi front. Segregar saliva i empassar-la o preparar l’escopinada o bé no. O no. Girar el pany amb una clau abans d’entrar. No xafar les juntes dels rajols o bé tampoc. Saltar els graons de dos en dos. Tocar amb els dits els barrots de la barana o imaginar que és una arpa o bé no. O no. Fer dos cops amb els artells o bé tampoc. O no. Quedar sempre a mitja passa com si per. O bé no o bé tampoc i no i no. Confessar-te. Besar la creu. Santificar-te. Penedir-te. O bé no. Intentar. Provar. Provocar o bé tampoc. O no. Restar immòbil esperant que arribi sol. Respirar. O no. Esperar o desesperar o bé tampoc. Mirar amunt quan hi hagi un cel de serenor. Mirar avall quan plogui tant que esdevinguis negació. O no. Absorbir l’aigua amb les mans. Rosegar-te les ungles. Tapar-te amb els llençols com per no ser-hi. Arronsar-te. Arrossegar-te. Escopir. O bé no. O no. Sortir corrent. Perdre el nord. Girar. Voler tornar. Entrar. Buscar la clau. Llençar. Recuperar. Provar. Provocar. O bé no i no i no. O no. Hauràs. D’arriscar a no arriscar-t’hi o arriscar. O bé no. -O no?- .

Dolors Juarez
12 de desembre del 2010

POEMA A UN DESCONEGUT

2010-11-22T10:07:00.000-08:00

Imatge de Camille Stein

Portrait 67235

POEMA A UN DESCONEGUT

Quan arribi el solstici del fred a fendir-nos la pell
tremolor senzilla dels òrgans
i ens rodegin pollancres amb vesc a les branques
sortilegi que emmeni l ‘hivern
trepitjarem les fulles gebrades durant mil·lennis
la terra adobarà les petges de la por, malgrat
serà lent el corol·lari de l’amor
serà lent com ho va ser en els mil·lennis anteriors
quan ens va obrir i trencar el cor tantes vegades
l’etern que hem viscut resguardant-nos d’aquest món
ha emparat la solitud sota les pedres, i nosaltres
de tant aixecar-les vam situar-nos en el centre del mur
però escolta, ara que encara no em pots veure
cada vegada sóc menys lluny
només atreveix-te i intueix-me
perquè quan caigui la última fulla
el vent et xiularà el meu nom.

Dolors Juarez Garcia
22 de Novembre del 2010

D'ARREL

2010-11-14T04:38:00.000-08:00

Faltava poc
venia el roig prement-ho fort
era ja quasi
no haver existit un dia abans
era com nou
i era de gris i no sent pedra
millor per mi
no témer-ho tot al ser-hi enfront
no ser-ho mai
deixar-ho ser
no salvar res

l'arrel acaba
sempre
aixecant l'asfalt.

Dolors Juarez
9/10/10

EL MUR

2010-10-10T10:50:00.000-07:00

Que el mur no dicti una sentència.
L'aparent és invisible.
No hi ha pressa per anar a casa.
Masteguem-ho.
Protegim-nos a recer del núvol
o de l'arbre.
Fem les paus amb tots els anys,
Assuavim-ho.
El mur que dicta també es salta.

Dolors Juarez
10 del 10 del 10

els motius del llop

2010-10-07T01:41:00.000-07:00

http://www.facebook.com/?ref=home#!/video/video.php?v=63395672044

no és un nom

2010-10-07T01:19:00.000-07:00

No vull cap cosa que pugui retenir

abastar amb les mans pura misèria

no és un nom

alguna cosa de dins que sí funciona

alguna cosa de fora que em pertany

no és un nom

no són les claus, no és la casa

no és el cos

les fulles cauen

és la tarda.

Dolors Juarez

3 d’octubre del 2010

Camí sisè a la llibertat i sense casa

2010-09-08T14:34:00.000-07:00

Són tan persistents, que si els dónes un parell de pedretes
i arreletes comestibles, construiran el mòn.
Czeslaw Milsoz

Prometo no deixar quasi cap rastre,
senya alguna d'haver-hi estat ni d'haver set.
No quedaré ni com a pols de pols de runa
un cop d'un cop se'm desnoni el pensament.

Diré només, la font i el vent, tal i com raja.
Diré només, el xiuxiueig que fan les serps.
Diré que no,
he estat capaç de trobar arrel que sigui intacte
però els crits que hi ha, segurament
me'ls callaré.
No parlaré del gust de ferro de la sang
i la metralla.
No nombraré el nom dels morts que no són morts
sinó matats.

Diré, només, que hi he vist ordi, cànem, canyes i civada
i més endins, com espantada, la llavor.

Dolors Juarez
25 de juliol del 2010

Camí a la llibertat i una casa

2010-08-25T19:04:00.000-07:00

I hear that you're building your little house deep in the desert
You're living for nothing now...
Leonard Cohen

Camí a la llibertat i una casa

Al David Miró.

Ha entrar aquest so prenent forma de bala
apuntant el camí del que sempre parlaves.
Han caigut sobre meu la lluna i els astres,
i ara, que sé que es pot fer
tota calma m’espanta.
Sé que saps que en el vent s’hi dibuixen nostàlgies
però malgrat els consells
vas seguir construïnt, enmig del desert, una casa.

Vas fugir sent de nit amb la cara tapada
i enlloc d’un abric, una brisa portaves.
L’endemà et vaig buscar arrapada en l’aigua
i cap cosa de tu,
quan darrera la pluja va borrar-se el teu rastre
i no havies set mai ni en un lloc ni en cap altre.

M’han dit que t’han vist escrivint en la sorra
resseguint un destí on no compten les hores,
i que jugues a sorts amb esbossos de vent
i que et porten records, de quan creies encara
que no hi eres a temps.
Sé que saps, hores d’ara, que la set sols es calma
si set tenen les ganes.

I així que ho has fet...:
han caigut sobre meu la lluna i els astres...

Dolors Juarez
9 d’Agost del 2010

Els dies i una nit, fent-me camí...

2010-08-23T11:39:00.000-07:00

He passat ciutats de nit que no existien.
He vist el cel cruixint-me fort i un horitzó.
He travessat carrers deserts sense sortida,
d'altres, també, m'han semblat ser la porta al món.
M'he aliat amb el destí en cada cruïlla.
He desplegat l'immens del temps en pocs segons.

M'he resseguit fent-me amb el dit i sense tintes.
M'he vist vessar de boca i ulls de tenir por.
M'he mig perdut tot procurant buscar cap cosa
i he trobat, bescanviats, alguns records.
He ensopegat, fent-me camí, amb algunes roques
després, també, m'hi he ajupit a collir rocs.

M'he girat en certs moments per mirar enrere
però no hi hagut rastre ni un de cap passat.
Per endavant, he vist alçar-se un munt de runa:
m'han construït, a un sol pas, cada ciutat.

Dolors Juarez
17 d'agost del 2010
Varsòvia

camí cinquè a la llibertat i sense casa

2010-07-25T13:24:00.000-07:00

Pobre, qui per fer camí no en tingui prou
amb un llibre sota el braç i un tros de pa.

Dolors Juarez
25 de Juliol del 2010

camí quart a la llibertat i sense casa

2010-07-24T13:29:00.000-07:00

Sàpigues preveure un incendi amb una presició infal·lible.
Després crema la casa i s'esdevindrà allò que ha de ser.
Czelaw Milosz

A poc a poc es van veient mirant-ho fixa
-i mantenint-se en l'esplanada dels silents-
brots de paraules que no poden dir-te res.
És dur de viure en l'emboscada moralista,
desxifrar la trampa abrupte del terreny.
És evident que caldrà, és clar, fer-se la boja,
quedar-se enrere, badar boca, mirar el cel...
Però també, de tant en tant, collir una teia
-dues, quatre, cinc o sis i fins milers-.

Vindrà després la nit de l'any de l'any més dur de lo més feble.
Serà també la nit més freda que cap fred no sap del fred.
Serà també el lloc del lloc del lloc concret on dur-ho a terme.
Serà precís; i serà l'únic que es pot fer:
Cremar-se viu,
amb foc,
amb força, amb la mà estesa.
Tornar-se fum mentre somrius. I no dir res.

Dolors Juarez
23 de juliol del 2010

Camí tercer a la llibertat i sense casa

2010-07-21T06:42:00.000-07:00

Traspuo, penso, miro enrere, continuo...

camí enllà passant pel marge
per a no malmetre'n més l'entranya
i aflori el fel que hi ha amagat vora l'arrel
i broti en flor de dolç sofert i olor salvatge.
Que sigui espígol pur tallant la falç que el mata.
Que perdi jo, el camí ral on hom hi passa.

Perdre el destí. No tornar a casa.

Dolors Juarez
20 de juliol del 2010

Camí primer a la llibertat i sense casa

2010-07-18T11:33:00.000-07:00

Ens caldrà i sobretot perquè és urgent
perdre la por
en aquest íntim descuit que tant ens pesa.
Deixar-ho és, poc més que relliscar,
tirar-se al gorg, anar-se avall, perdre l'alè
i sortir en vida.
Després, també, cal respirar, deixar el cap pla,
tocar la terra,
sentir-hi el gra que fa la pedra quan no és pedra.
Buscar l'arrel, també trobar-la, però ser valent
-només lo just per no tocar-la-. Saber-ho fer.
Deixar-la intacte.
Que sigui igual que no haver estat. Com no ser res.
No ser importants. Tornar a existir. I sense casa.

Dolors Juarez
18 de juliol del 2010

La serra d'Ensija

2010-06-05T05:21:00.000-07:00

A la Serra d’Ensija, just al peu de la Gallina Pelada,
a tocar dels pins, de cop, és com si la terra t’engolís.

La Font Freda, boca humida de l’arrel, dialoga
amb el vent, que és l’única presència:
Infinitud de pensament expulsat
amb la més exacte de totes les metàfores.

És, per un moment -exclòs el temps- , conviure
amb l’absència i sent alhora absència
en l’espai obert - harmoniós i claustrofòbic –
de la solitud.

Dolors Juarez
1 de juny del 2010

Oda als anys de joventut

2010-04-07T12:05:00.000-07:00

Tinguérem temps per a inventar-nos un destí
Tinguérem mans per seduir-lo i molts motius
Tinguérem tardes i matins i bones nits
Tinguérem sort d’algun capvespre en el jardí
Tinguérem llavis rojos tendres i somrís
Tinguérem ulls per veure el cel cobert d’estels
Tinguérem mots i escriguérem algun vers
Tinguérem llibres fascinants parlant de vida
Tinguérem rostre i miralls que ens enfortien
Tinguérem sons cantant als dies i el ressò
Tinguérem venes per injectar les primaveres
Tinguérem flors de tots colors i gerros d’aigua
Tinguérem llengües llargues roses i saliva
Tinguérem ossos per trencar-los i escaiola
Tinguérem guixos, pedres, cames i xarranques
Tinguérem peus per aixafar tots els bassals
Tinguérem claus per obrir portes i reixats
* * *
Tinguérem temps, tinguérem mans;
tinguérem tardes, dies, nits i algun capvespre;
Tinguérem cara, ulls i llavis i somriures;
tinguérem mots, versos brillants a dins els llibres;
Tinguérem sons, somnis, ressons i els colors;
tinguérem flors, jardins i olors
i primaveres;
Tinguérem temps;
tinguérem mans i peus i cos i molta pressa;
tinguérem pell i por i sort
d’algun capvespre;
Tinguérem llengua, ossos, guixos, set i estómac;
tinguérem ganes, pa i aigua i entusiasme;
Tinguérem boca, besos, gestos i baralles;
tinguérem cara, peus i cames, cul i esquena;
Tinguérem temps per inventar-nos un destí;
Tinguérem mans per seduir-lo i molts motius;
Tinguérem temps, tinguérem mans, tinguérem ulls, tinguérem cap;
Tinguérem temps, tinguérem lloc, tinguérem nits;
Tinguérem foc, Tinguérem temps;
Tinguérem sort.
* * *

Dolors Juarez
Abril del 2010

Anhel de sal

2010-03-29T06:03:00.000-07:00

D’això que en dius onades
són mans: urpes garfiüdes
clavant-se en la terra amb afany.
Són les ganes de vida del mar;
l’anhel de batec de la sal.

I tants cors com té al cor!
Cors centenaris – gegants –
i també cors petits –instantanis –
i cors dintre els cors
i fins cors sense cor. Tots de cop
l’uníson – bategant -.

Però la sal fa la set i el mar
no en té prou i insisteix:
quan més té, més en vol
quan més vol, més temps té
quan més temps, més urpeja.

Un anhel imparable que creix;
un anhel fent-se immens dins l’immens
tant immens com l’aigua que té
i que el nega.

Dolors Juarez
març del 2010

COM L'HORITZÓ

2010-03-08T06:52:00.000-08:00

Tenim l’oblit per endavant i,
com l’horitzó, cal procurar
mirar-lo amb calma.
Buscar un punt fix i
no abaixar-ne mai la guàrdia.
Destil·lar el mal amb suavitat
per no agitar-ne molt les aigües.
Treure-hi la sal de cada llàgrima
i anar insistint. És així,
com de l’oblit en fem record i
fuig el tedi de les hores desolades.

Dolors Juarez
2 de març del 2010

***

2010-02-01T05:12:00.000-08:00

Polsims de temps van perforant la pell tant fonda
i alhora dèbil i esmorteïda per les mans que hi van passant.
Un camí dolç al llarg del cos que a poc a poc em va matant
amb tant de gust que ni em fa mal. M’hi deixo fer una ferida
més fonda encara que la pell perquè t’ho creguis, d’un cop per totes
que hi ha molt més a dintre meu, que no és sols pell això que toques
que hi ha una cosa molt més forta, capaç de vèncer el pas del temps.
I si no, explica’m ara perquè hi ha estrelles en el cel?

Dolors Juarez
1 de febrer del 2010

Rendició

2009-12-16T10:24:00.000-08:00

Dibuix de Sílvia Armangue

(també)

No era intenció meva, lluitar, no,

fos el meu un destí de pruna apedregada

fos el d'un amant que no van estimar,

o un historial de múrgola o teràpia.

Cap per avall, del sostre en calma,

pengen animals feliçment adormits

que poblen la conquilla del meu dintre.

Somnis, somnis. En la tirbulenta fúria

de les hores, que tanmateix es fonen,

un llast queda atrapat, a l'arrel de l'onada,

on els dofins inventen jocs i són joglars;

un doble salt mortal a la piscina,

una mica de pols, pedres mullades,

aquí, al mànec rovellat de la memòria.

M'empeny la set, la olor de sorra blanca.

L'evidència de saber que ja no puc

arrabassar al temps el que és inexorable.

En un bastió de pedra blava, al contrafort,

desplego curosament les ales, el pit obert,

macerat de dalt a baix en tinta obscura,

i miro com es lleva la calitja, enllà de mi.

Sílvia Armangué

Declaració d’una presa de nit desorientada

2009-12-16T08:23:00.000-08:00

Dibuix de Sílvia Armangué

La cosa era la següent:
jo no havia de fer gairebé res,
riure una mica, fer uns quants glops, algun gest
i no parlar de poesia
- és lo aconsellable en aquests casos -.

Però tu venies amb la mirada carregada i jo
no estava preparada, tant poc
que potser se m’escaparen les paraules
que un reserva en els refugis diminuts
que té la pell.

I perquè la confiança fa el delicte,
així varen anar els fets:
un trencadís de seny esparverant,
un tot i ara amenaçant, un dóna’m més
insospitat, un vull que creix immesurable,
un cala’m foc aquesta nit, un segrest boig
desert endins, un crit de fam que cerca
el risc. Un rebombori impressionant
- senyal d’alarma- . I llavors tu,
un atac clar en defensa pròpia,
un cop calent que m’entra a dins
i un dany fatal; irreparable.

Però la traïció com sempre són els anys
i no l’engany, i els anys es porten a les mans
que és el que prem i esmuny amb força.
I així ho vas fer, sens compassió, un crim
quasi perfecte si no fos per les empremtes
que hi vas deixar al fons de mi, massa endins
com perquè ara, amb una tardor –o mils -
pugui desfer-me’n.

Dolors Juarez
27 de Novembre del 2009

Succés sobre el fet inexistent

2009-11-25T10:52:00.000-08:00

Grettel, Oli sobre tela de Cesc Ginesta

[Pròleg

Era un joc ben innocent:
Un somni de baldufes
que ballen des de sempre
fins que sempre era ahir
i ahir mai va existir]

SUCCÉS SOBRE EL FET INEXISTENT

Estava distreta, jo
pensant en:
Illes impossibles
Viatgers solitaris retrobats
Estepes belles i fondes
i d’altres coses que també
es poden palpar
quan he patit un accident:
un xoc frontal contra la vida
i altres paràmetres
que no he tingut temps de calcular.

Un impacte accelerat
de velocitat vertiginosa
entre el nucli dèbil de les formes
i la duresa de les coses irreals.

Just a l’acte una destrossa emocional:
un despit de fantasies
rajant per tot arreu de les ferides
una substància transparent
de densitat inversemblant

L’agitació de tots els òrgans
colpejant contra el que sóc
i més enllà, injectant-se
cap a dins, cap l’esperit.

Ha estat brutal, devastador, tot un excés
sobre aquest fet inexistent
-si en soluciono l’estructura -.

Dolors Juàrez
25 de novembre 2009

Poema de la Sílvia Armangue

2009-11-16T05:11:00.000-08:00

Les raons de la tristesa

El veig enllà, dempeus en la carretera vella,

sobre les línies grogues despintades,

en un dia solejat. A la vorera,

un gran animal inflat

s’esberla.

El pare va marxar fa temps,

mentre els ametllers florien,

en un cotxe llarg i vell com una barca,

amb una nevereta, entrepans, i una gran manta

de collir olives, per poder jaure

sobre l’herba, o entre les pedres,

o en qualsevol espai de temps on li abellís de deturar-se.

Bassals de seda negra no permeten que jo estigui amb ell.

Giro el cap, sense esperança,

Per no veure la garsa sola,

aquesta a qui han picat els ulls,

pelat el cap, les altres garses.

Quan la lluna s’aixeca sobre el bosquet

que la carretera travessa, la pau omple el pit

del meu pare, perquè l’oblit li empara el cor,

la bella boira li nia als ulls,

té un vell casset amb música de la bona,

i l’aire és fresc, i ell torna a ser jove,

i ningú pot viure la vida que no és seva.

Sílvia Armangue

Quelcom més que alguna cosa

2009-11-09T06:36:00.000-08:00

Amadeo Modigliani,

retrat de Jeanne Hebuterne

El temps cau mentre files els secrets en les agulles del rellotge, i
li dons corda,
passes pàgina; i
fas un pas amb la duresa de les aigües
perquè em busca un nen petit amb bec de lluna, tal
com si pogués ser-ne la mare.

El temps cau i jo surto desfilant per la memòria
amb un vestit de cotó blau,
d’espiga flonja,
amb el silenci del ple dia arronsat a dins del ventre, i
em mires i somrius i penses coses .

El temps cau els cops iguals que acluques l’ull, i
mentre obres,
mentre tanques les mans buides,
la fondària de l’estiu se’t fa més ample, i
pel drenatge de les venes, busques
quelcom més que alguna cosa.

Dolors Juárez
8setembre2009